La vertebració de l’espai ibèric avança imparable

Hi ha un somni i hi ha un camí: la reunió dels dos grans Estats que formem la península Ibèrica en una Confederació que doni ple sentit a aquest privilegiat territori que habitem, cruïlla de l’Atlàntic i la Mediterrània, de l’Àfrica i Europa. Després de tantes guerres i invasions que han martiritzat, durant segles, aquest hub -la península és un gran hub!- és hora que, sota els auspicis de la Unió Europea (UE), els ibèrics retrobem el nostre lloc en el món i construïm un espai de progrés i llibertat per a les pròximes generacions.

Aquest projecte, prenyat de futur, no para de portar-nos bones notícies:

*S’ha confirmat que el portuguès António Guterres, sens dubte la personalitat ibèrica més rellevant d’aquest primer tram del segle XXI, serà reelegit secretari general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) pel pròxim quinquenni

*La Comissió Europea ha decidit que començarà el pla de recuperació post-pandèmia per Espanya i Portugal, ja que la presidenta Ursula von der Leyen considera que són els dos països que han fet abans i millor els deures

*Després de la XXXI Cimera bilateral celebrada entre ambdós països el mes d’octubre passat a Guarda, s’ha creat, per primera vegada, un mecanisme de seguiment per tal que els acords entre governs no quedin, com passa sovint, en paper mullat.

*Els quatre màxims representants institucionals i polítics d’Espanya -el rei Felip VI i el president Pedro Sánchez- i Portugal -el president Marcelo Rebelo de Sousa i el primer ministre, António Costa- s’han  reunit  tots plegats diverses vegades en els últims mesos, exhibint una sintonia total.

L’última trobada va ser el dia 4 de juny passat, quan tots quatre van assistir i van avalar, oficialment,  la presentació de la candidatura conjunta d’Espanya i Portugal per organitzar el Mundial de futbol de l’any 2030. La FIFA prendrà la decisió sobre el lloc de celebració d’aquesta competició l’any 2024. Però, sigui quin sigui el veredicte, el gest i la voluntat de col·laboració que han evidenciat les més altes autoritats espanyoles i portugueses és una fita històrica que cal subratllar.

Si els Estats Units i la Xina maoista van començar, als anys 70, el desglaç de les seves relacions amb l’anomenada “diplomàcia del ping pong”, no hi ha dubte que el projecte d’organitzar conjuntament el Mundial de futbol de l’any 2030 pot donar un impuls definitiu a la dilució de l’absurda frontera mental i política que encara separa, després de 380 anys, Espanya i Portugal. En aquest sentit, la “diplomàcia del futbol” pot ser l’empenta necessària per fusionar el destí d’ambdós Estats i de les enormes àrees d’influència lingüística i cultural que mantenen a l’Àfrica i a Amèrica.

Separats, Espanya i Portugal som uns actors molt secundaris en el món de la globalització. Units, aconseguirem tenir una veu potent en el projecte de construcció europea i esdevindrem una tercera potència entre els grans blocs anglosaxó i xinès. En el planeta hi ha gairebé 1.000 milions d’habitants que parlen les llengües ibèriques!

Amb 1.214 kilòmetres, la frontera entre Espanya i Portugal (La Raia) és la més llarga que separa dos països de la Unió Europea. Massa frontera per a dues societats que, entrats en el segle XXI, s’assemblen com dues gotes d’aigua. Us animo que llegiu el diari eltrapezio.eu, amb notícies i articles d’opinió en llengua portuguesa, espanyola, gallega i catalana. Veureu que els podem llegir i entendre perfectament, encara que no dominem alguna d’aquestes quatre llengües. Per què no som valents i, amb l’eina de la intercomprensió –sense prejudicis ni imposicions- avancem cap a una més gran compenetració, preludi d’una futura vertebració econòmica i política?

El concepte d’Espanya com a “nació de nacions”, que promou el president Pedro Sánchez, neix coix. La península Ibèrica –no només Espanya- és, en el seu conjunt, una “nació de nacions” i, sobre aquesta base plural i complementària, és com cal encarar el futur. En general, la població d’Espanya i Portugal és favorable a una major integració peninsular. Ara cal que els polítics transformin aquest sentiment difús en realitats tangibles.             

El projecte de reunió ibèrica té molts partidaris -cada cop més-, però també molts enemics. Hi ha una facció de l’independentisme català -la més hiperventilada- que considera que l’iberisme és el “cavall de Troia” contra la secessió. Obliden que, en la història de Catalunya hi ha independentistes, com el mític president Francesc Macià, que tenien la fraternitat ibèrica com a horitzó geopolític final, com va deixar molt clar en el seu discurs el 14 d’abril del 1931.

Tancats en el “triangle” que va del Cap de Creus a la Val d’Aran i al Delta de l’Ebre, els catalans estem condemnats a la inanició. La nostra plena potència l’assolirem si aconseguim consolidar la Diagonal ibèrica –Lisboa & Madrid & Barcelona- com a eix que dona sentit a la dimensió peninsular. Hi ha feina, hi ha futur, hi ha esperança. Manquen lideratges que, sense complexos, abanderin aquest repte històric.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides