Les enquestes assenyalen que el partit Els Verds (Die Grünen) pot guanyar clarament les eleccions generals del pròxim 26 de setembre a Alemanya i que la seva candidata, Annalena Baerbock, esdevindrà, segurament, la nova cancellera, en substitució d’Angela Merkel. Com a país determinant en la vertebració de la Unió Europea, aquest relleu en el lideratge d’Alemanya tindrà un impacte fortíssim en l’espai comunitari i en la geopolítica mundial.
A Espanya i a Catalunya aquesta reorientació històrica de la societat alemanya -confirmada elecció rere elecció- cap a una nova manera de viure i d’entendre la vida, respectuosa amb la natura i oberta a la rica diversitat que ens aporta la migració, ens agafa, com sempre, a les beceroles. Aquí tenim gravíssims problemes mediambientals -que reflecteix molt bé el periodista Santiago Vilanova en el seu últim llibre, L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse.– i de cohesió social, mentre les nostres forces polítiques majoritàries estan perdudes en l’esgotador laberint identitari.
A Catalunya hem estat incapaços d’estructurar un partit ecologista potent, tot i que sempre presumim d’estar a l’avantguarda peninsular de les noves onades ideològiques que ens arriben del nord. El canvi climàtic, talment com la pandèmia de la covid-19, no coneix fronteres i és urgent que la consciència ecològica, cada cop més arrelada a cada casa, es transformi en un moviment polític seriós i creïble.
Aquest diumenge passat, representants de 40 entitats territorials s’han manifestat a la plaça de Sant Jaume per denunciar el clamorós desequilibri en la ubicació dels nous parcs eòlics i fotovoltaics que promou la Generalitat. Mentre hi ha comarques, com la Terra Alta, el Baix Ebre, la Conca de Barberà, les Garrigues o l’Anoia que estan farcides d’aquestes aparatoses instal·lacions, que malmeten el paisatge i trenquen els ecosistemes, hi ha d’altres zones, com el litoral de Barcelona o de Girona, que no en tenen cap.
Amb el pla d’implantació de les energies renovables s’estan dibuixant dues Catalunyes: d’un cantó, la de les àrees rurals, que s’ha convertit en l’ase de tots els cops; i, de l’altre, la de les comarques gironines –convertides en la “nena bonica” que no es toca- i les que viuen del model del turisme de masses, que han quedat excloses en la distribució dels grans aerogeneradors i dels enormes camps solars que hi ha en projecte.
Aquesta Catalunya desfavorida subratlla que no està en contra de les noves fonts d’energia no contaminant. Al contrari, hi està absolutament a favor. Ara bé, rebutja el model que ha posat en marxa la Generalitat, consistent en grans projectes de molts megawatts que tenen un impacte brutal sobre el territori. La Catalunya rural reclama un desplegament de les energies alternatives com el que es fa en els països del nord: instal·lacions pensades per a l’autoconsum de comunitats, promogudes per cooperatives i amb el consens i la participació de la població.
La societat catalana s’ha mobilitzat, en les últimes dècades, en mil combats en defensa del medi ambient i de l’ecologia. Contra les centrals nuclears, contra les tèrmiques de carbó i de fuel, contra les emissions tòxiques de la indústria petroquímica i de les incineradores, contra la proliferació de camps de golf, contra les mines d’urani, contra l’especulació urbanística, contra les grans vies de comunicació que fomenten l’ús de vehicles privats, contra la destrucció de valuosos paratges naturals, contra les autopistes elèctriques que es carreguen els boscos, contra les macrogranges de porcs i de pollastres que contaminen els aqüífers, contra la pol·lució dels enormes creuers turístics, contra l’ús de transgènics en l’agricultura, contra els grans abocadors, contra els embassaments que aneguen valls fèrtils…
I també s’ha manifestat a favor de l’ús del transport públic, de l’eliminació dels peatges, de la creació de parcs naturals, de la descontaminació de les grans ciutats, de la neteja dels rius, de la regeneració de les platges, de la preservació dels aiguamolls, del foment de les energies netes, de la salvaguarda de la biodiversitat, de la protecció dels animals…
La sensibilitat i el sentit de civilització el tenim. També hem demostrat que sabem organitzar-nos i que sabem mobilitzar-nos. El corol·lari d’aquesta força, expressada en l’existència d’una munió de grups ecologistes i de col·lectius de defensa territorial, hauria de ser la vertebració d’un gran partit verd, a imatge i semblança dels que existeixen a Alemanya, França, Holanda o Àustria. Malauradament, manca capacitat de síntesi i de lideratge. Però tot arriba… i de moment cal saludar el naixement de la nova formació Esquerra Verda, que va en aquesta direcció.
L’ecologia no és només el tofu i la bicicleta: vol dir treball, multiculturalisme, reequilibri de les desigualtats socials, Estat del benestar i federalisme. La dimensió de l’ecologisme polític propugna un nou model de societat més humanitzada, basat en la justícia fiscal, la transparència en la gestió dels recursos públics, el dret a l’habitatge assequible i a una renda de subsistència que protegeixi els desfavorits, l’educació i la sanitat de qualitat a l’abast de tothom i unes pensions dignes per a la gent gran.
Tenim la fortuna que aquestes evidències, que palpiten en el cor de totes les persones, tenen traducció política i han aconseguit fer forat en l’electorat dels països més pròspers de la Unió Europea, amb Annalena Baerbock com a màxim exponent. La fusió dels ideals socialdemòcrates i de l’internacionalisme solidari amb els compromisos que implica la lluita contra el canvi climàtic és el vector que marcarà el nostre destí, si volem avançar cap a una humanitat més fraternal, més igualitària i més intel·ligent, que reculli els fruits sembrats per les bones persones que ens han precedit i prepari el camí a les noves generacions que arriben al món.
