“Gambito de dama” del PSC al Parlament

El 29 de març de 2021, quan Salvador Illa va rebre un whatsapp d’un grup de simpatitzants potser va pensar que havia de sacrificar una peça per a guanyar la partida en la nova legislatura que començava a Catalunya.

El missatge deia això: “Bona tarda, Salvador. A la votació de demà, la jugada més positiva, encara que dolorosa seria que votéssiu afirmativament a Pere Aragonés. És el que és diu fer un Manuel Valls. És l’única manera possible de desplaçar del poder a Puigdemont, i deixar-los en fora de joc. Si no ho fem així, caminem cap a unes eleccions anticipades en els quals JxCat pot recuperar el vot útil que va anar cap al PDECat. Una abraçada.”

L’endemà, el candidat d’ERC Pere Aragonès es sotmetia a la segona votació de la seva investidura sense tenir tancat el suport de Junts, que volia imposar unes condicions draconianes controlant la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i mantenint la Generalitat com una titella a les ordres de Puigdemont, a través del Consell per la República.

Estava cantat que, excepte sorpreses, el candidat d’ERC no aconseguiria ser investit. En aquest cas, ERC i Junts disposarien de dos mesos per a aconseguir un acord i elegir a un president. La primera volta de la investidura, el divendres 26 de març, va acabar amb una votació en la qual Pere Aragonès va quedar lluny de la necessària majoria absoluta: 42 vots a favor (ERC i CUP), 61 en contra (PSC, Vox, En Comú Podem, Ciutadans i PPC) i 32 abstencions de Junts.

En la segona votació, a Aragonès li seria suficient amb la majoria simple per a ser investit, més vots a favor que en contra, però a efectes pràctics no canviava res, perquè necessitava el vot a favor de Junts i, excepte sorpreses d’última hora, els resultats serien els mateixos que el divendres.

Abans d’anar a dormir, Salvador Illa va enviar un missatge a tots els diputats del seu grup: “Deixeu els mòbils connectats, potser rebeu un missatge a partir de les 7 del matí de demà dimarts i haureu de reaccionar immediatament”.

No va dormir, no va poder dormir, es va passar tota la nit en blanc calculant la repercussió de prendre aquella decisió.

El que era evident en qualsevol hipòtesi que la ment d’Illa remenava era que JxCat quedaria en fora de joc, ERC tindria president i per tant controlaria el poder executiu, però no comptaria amb majoria al Parlament, i es veuria sempre necessitat del suport de JxCat o PSC per a aprovar lleis. El PSC es quedaria a l’oposició, com ja estava durant anys i com tornaria a estar prengués la decisió que prengués.

El que més preocupava a Illa era la repercussió d’aquell vot trencador en l’electorat socialista i també en l’unionista, però tenia arguments per a convèncer-los de la rendibilitat de la seva decisió.

Què hauria passat a l’Ajuntament de Barcelona si Manuel Valls no hagués votat a Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona? Que Ernest Maragall seria alcalde de la ciutat i controlaria la major icona municipal de Catalunya per a imposar la seva estratègia independentista i el PSC estaria fora del govern municipal. Tots coincideixen, ara, que va ser una jugada mestra d’un polític d’alçada amb visió estratègica i pragmàtic. De què li han servit al PSC tots aquests anys de procés, sent políticament correcte?

La decisió estava presa. Va posar el seu despertador a les 7.00 del matí i per fi va poder dormir relaxat.

A les 7.00 del matí va enviar un whatsapp al grup parlamentari al complet. Els citava a les 8.30 a la seu central del PSC al Poble Nou. La reunió es va celebrar a porta tancada amb l’única assistència dels parlamentaris socialistes. Ni tan sols el personal de consergeria va poder romandre dins de l’edifici per raons de seguretat. Els telèfons mòbils dels assistents van ser desconnectats i guardats en una bossa, per a ser recuperats pels seus propietaris més tard, després de l’elecció del nou president. A les 9.30 un autobús, llogat especialment per a mantenir la bombolla parlamentària en estricta confidencialitat, es va aturar a la seu del PSC i va transportar els diputats al Parlament. A les 10.00 s’iniciava el Ple.

Els discursos es van desenvolupar com estava previst, amb un candidat fregant la humiliació davant JxCat, cedint terreny, però no el suficient per a acontentar l’ànsia de poder de Puigdemont. No va ser suficient recordar que ERC en el seu moment havia investit a un candidat tan poc apropiat com Joaquim Torra, complint el seu compromís pactat quan es va nomenar president del Parlament anterior a un d’ERC.

Segons el candidat republicà, calia disposar d’un nou Govern sense més demora, perquè les urgències no esperen. Estem en plena pandèmia i sofrint una crisi social i econòmica enorme. És un error esperar dos mesos. Ens juguem la credibilitat del projecte que compartim. La ciutadania està esgotada.

Els esdeveniments es van desenvolupar dins dels marges del que es preveu. Va arribar el moment de la votació i es va produir la sorpresa. Vots a favor: 75 vots a favor (ERC, CUP i PSC), 28 en contra (Vox, En Comú Podem, Ciutadans i PPC) i 32 abstencions de JxCat. Pere Aragonés va quedar proclamat President de la Generalitat de Catalunya.

Es va generar un gran rebombori a l’interior del Parlament amb crits i acusacions de diputats de JxCat i la CUP: tongo, botiflers, traïdors, etc… amb crits de diputats de Vox, Ciutadans i PPC: traïdors, separatistes, etc… Amb l’estupefacció dels d’ERC i En Comú Podem. I amb el silenci dels diputats del PSC. El rebombori es va reproduir també en l’exterior, els mitjans de comunicació van córrer a publicar un impactant titular, “Illa ha fet un Manuel Valls”. Els periodistes i tertulians de TV3 i Catalunya Radio es van fragmentar com mai havien fet abans. Alguns professionals que aspiraven a sortir beneficiats d’una cessió d’ERC davant les pressions de JxCat del control dels mitjans públics, van sentir una cosa similar a un crack de la bossa americana. Fins i tot va explotar Pepe Antich que ja es veia dirigint TV3. Alguns tertulians van plorar en veure’s fora del pessebre. L’ona explosiva va arribar al president del govern que preguntava qui havia autoritzat allò. Iván Redondo es rentava les mans, encara que va dir: “Jo no ho hauria fet millor”. Altres dirigents van decidir esquivar la tempesta, o millor l’huracà Gloria en la seva versió política un any després.

Després de l’huracà ve la calma. A mesura que anaven passant les hores i s’analitzava aquella acció, s’anaven trobant avantatges per a les posicions socialistes i constitucionalistes a Catalunya. Però sobretot era una bona notícia per als catalans i la seva economia. El procés havia fet fallida i s’obria un nou horitzó.

Les fonts de finançament de Waterloo s’havien quedat seques, més de 300 alts càrrecs i assessors amb un cost aproximat de 25 milions d’euros anuals, podien canviar de titular. ERC no havia pactat amb el PSC, ni el PSC amb ERC, però no s’excloïa que poguessin arribar a uns certs acords parlamentaris una vegada trencat el front independentista. La posició del PSC no seria pitjor del que havia estat en anteriors legislatures. No podia empitjorar, estava per veure si podia millorar. La CUP perdia pes com a soci del Govern, els seus diputats ni arreglaven ni desarreglaven res. A la nit van tornar als carrers de Catalunya la crema de contenidors i comerços, ara s’afegien seus del PSC. Ja no era el 155, ja no era l’estat repressor, ja no eren els presos, era contra els botiflers que s’havien multiplicat.

La militància socialista sorpresa per aquell gir i desconcertada en principi, tornava al seny i començava a veure els avantatges d’aquella decisió audaç. La cúpula de l’aparell socialista es queixava de la falta de transparència, però entenia que, si aquella jugada no s’hagués mantingut en secret fins a l’últim segon, l’operació hauria fracassat. Al final, les bases i part de l’aparell socialista van arribar a creure que es tractava d’una hàbil maniobra del think tank de Pedro Sánchez.

Va tornar a tenir sentit la frase d’Ortega y Gasset: Feu política, perquè si no la feu es farà igualment i és possible que en contra vostra.

El que inicialment va semblar un desastre es va anar entenent com una nova manera de fer política. No fer el políticament correcte, fer el que permet avançar al país.

Salvador Illa preguntat per un reporter si no havia traït als seus votants va respondre: “Ens van concedir els seus vots per a millorar el país i és el que estem fent”.

* Aquest article també el signa el catedràtic emèrit de Sociologia Fausto Miguélez

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides