Pablo Hásel, el nou Che Guevara

Va haver-hi un temps que a les habitacions de tots els joves compromesos del món hi penjava un pòster del Che Guevara. Era la mítica foto captada per Albert Korda, que després es convertiria en una icona moderna i que fixaria per sempre la imatge canònica de l’argentí: jove, enèrgic, atractiu, amb la mirada posada a l’horitzó. Avui, tanmateix, ens trobaríem potser un pòster de Pablo Hasél. Ambdós comparteixen el fet de ser comunistes i de procedir de famílies benestants: el Che era rebesnét de Patricio Julián Lynch, a la seva època un dels homes més rics de Sudamèrica; i Hasél, fill d’un empresari dit Ignacio Rivadulla, que va ser president de la Unió Esportiva Lleida durant anys.

Però aqui acaben les semblances. Com es pot apreciar a la magnífica pel·lícula Diarios de Motocicleta (2004), Ernesto Guevara, sent encara molt jove, va emprendre un viatge iniciàtic per Sudamèrica, on va conèixer de primera mà la misèria del continent. Va assistir una indígena moribunda, va apedregar un camió de l’Anaconda Mining company i va prestar els seus serveis com a metge a una leproseria on, trencant tabús ancestrals, va abraçar i tocar els malalts que hi estaven internats. La resta ja la coneixem: es va convertir en guerriller i després del triomf de la Revolució, va preferir continuar la seva lluita a romandre al Poder.

Res a veure amb Pablo Hasél, que no té més ofici que cantar rap i escriure poemaris amb lletres incendiàries. No sembla haver compartit les penúries de la classe social que diu defensar ni forjar-se en lluites obreres. En un article recentment aparegut a El País (“Hi ha molta ràbia i un cúmul de problemes”, 21 de febrer), diversos joves participants a les protestes contra el seu empresonament atribueixen aquestes a la precarietat, a l’atur, a la manca de futur. Però a aquests fills de la classe mitjana, raonablement alimentats i formats, no se’ls ha vist esclatar de còlera quan acomiadaven obrers, desnonaven famílies senceres o es coneixien les infames condicions de les Residències que van portar a la mort per coronavirus a molta gent gran. Exactament igual que els joves que el 2019 van protagonitzar aldarulls contra la sentència dels presos del Procés, i que mai, mai s’han manifestat contra les condicions en què viu la resta de presos. O dels emigrants sense papers que, cada cert temps, moren en aquests centres sinistres i opacs anomenats CIE. Els saquejos a botigues de marca produïts a ambdues protestes semblen confirmar el seu caràcter espuri.

El maig de 2014, Pablo Iglesias va concedir una entrevista al canal de youtube FurorTV en la qual el periodista li va passar aquesta pregunta, formulada pel mateix Pablo Hasél: “si et poguessis carregar Juan Carlos de Borbón, Amancio Ortega o Aznar, a qui et carregaries?”. I la seva resposta era lapidària: “menyspreo profundament els qui converteixen la política en un assumpte d’odi personal, i converteixen la seva excitació narcissista en alguna cosa que tingui a veure amb la política”. I rematava: “el pitjor que li pot passar a algú d’esquerres és convertir-se en la caricatura que construeixen els enemics de l’esquerra (…) veure algú que es diu a si mateix comunista com la pitjor caricatura d’allò que l’anticomunisme sempre ha presentat als comunistes (com a assassins, com a gent que desitja la mort, com a individus agressius que menyspreen la vida; arrogants, minoritaris, marginals) és el millor favor que se li pot fer a l’enemic. Aquesta gent, que ni s’acosti a mi. Que s’ocupin d’altra cosa, no volem tenir res a veure amb gent els problemes de la qual no són polítics, són de psiquiàtric”.

No és possible un millor retrat del fenòmen Hasél ni del dany que està provocant a la causa de l’esquerrra. Que ara, set anys després, el partit que lidera l’autor d’aquestes paraules posi sempre el focus a les injúries a la Corona, ometent deliberadament que el raper va incitar a matar polítics del PP, Patxi López o José Bono. Que defugi el fet que entra a presó per reiteració de delictes, a més a més de tenir sentències pendents per agredir un periodista o el testimoni d’un judici. O, finalment, que es negui a condemnar uns aldarulls amb  pillatge cool inclòs, mostra la profunda degradació moral i política a què ha arribat un partit que va voler ser una bufada d’aire fresc a la vida política espanyola, però que ha acabat exhalant la pudor insana dels llocs tancats durant molt de temps.

Als dos Pablos: com a treballador, no en el meu nom.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides