No era res

Pays basque et liberté” és el títol d’una pel·lícula de Thomas Lacoste, en la qual, sense tallar-se un pèl, fa apologia d’ETA, amb la complicitat d’un elenc de còmplices en les més diverses matèries que, amb la boca oberta, es pregunten per què no va passar res amb la seva desaparició.

Traduït al basc, “Pays basque et liberté” vol dir “Euskadi ta Askatasuna”, nom propi d’ETA. Al llarg de 52 insofribles minuts, politòlegs, expolítics, professionals de la pau, analistes i observadors (en molts casos només de si mateixos), personatges autòctons i forans, alguns remunerats…, opinen, doctes, “connaisseurs”, de la tragèdia. Tracten d’explicar, segons el realitzador ““le chemin tortueux qui a mené au choix de la paix, en dépit des États français et espagnol (…) alors que la guerre des mémoires a commencé”.

No falten noms coneguts (Gerry Adams, Raymond Kendall, Jonathan Powell, Rufi Etxebarria, Iñaki Anasagasti, Arnaldo Otegi…), en un repartiment acuradament seleccionat per a obtenir el que es persegueix: rentar l’horrible imatge d’ETA, enaltir el nacionalisme basc i, d’entrada, apuntalar una estratègia de llarg abast que persegueix la impunitat. Forma part d’ella una doble pàgina de suport a Josu Ternera, publicada en el diari francès “Libératión”, amb signatures tan il·lustres com les de Toni Negri, Jacques Rancière, Alain Badiou i Étienne Balibar.

Cal fer especial esment pel seu cinisme d’Iñaki Anasagasti, el mediàtic dirigent del PNB, tan festejat al seu pas per les Corts. Sense perdre el somriure, atribueix en exclusiva al franquisme tota la responsabilitat del naixement d’ETA, com si abans que Franco no hagués existit Sabino Arana. Pitjor encara, si cap, Eugenio Etxebeste que, sense caure-li la cara de vergonya, constata que, “com abans ho vam fer, ho continuarem fent, ara per altres vies”.

El cor, frívol, repeteix per activa i per passiva com de macos que són els nacionalistes vascos, com ho va ser el seu braç armat. Apuntant sempre contra Espanya (i, de pas, França), no falten els qui, doctes, vanitosos…, pronostiquen que ETA va ser aixafada per la maquinària repressiva de l’Estat, però que el “problema basc” subsisteix i, en conseqüència, rebrotarà.

No falten els qui es queixen que la fi d’ETA no s’ajusta als cànons teòrics generalment acceptats i, en fi, hi ha qui acaba preguntant-se per què no va passar res quan ETA va desaparèixer.

Ni el documental, ni els seus protagonistes, ni els que participen de l’èpica nacionalista, ni tan sols d’alguns que diuen reprovar-la, potser s’han parat a pensar que quan ETA va desaparèixer no va passar res, perquè ETA no era res. Una closca buida, un artefacte zombi que, des de feia anys, havia prohibit als seus militants parlar de política, una deriva boja, abstreta de qualsevol realitat, un deliri en el qual només cremava la flama sagrada del nacionalisme, l’ou de la serp. Però el no-res, també mata.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides