Miquel Iceta, un federalista a Madrid

La gent, aquí i a tot arreu, vol viure tranquil·la i en pau. Tenir tot allò que necessita per menar una existència digna -casa, educació pública, treball ben remunerat, alimentació sana, medi ambient saludable, assistència sanitària gratuïta, assegurança d’atur, pensió de jubilació suficient…- i garantir un futur de prosperitat pels fills. Aquesta és la pulsió essencial de la vida que tenim tots els humans que habitem el planeta Terra.

Els espanyols no són diferents. Els catalans, tampoc. Tots volem el mateix. El problema és només un: com organitzem la societat, gestionem els recursos  i estructurem l’administració per assolir aquests objectius.

Espanya és un país molt antic i, per tant, savi. La llarga història que ens precedeix ha anat modelant la nostra manera de ser actual. Però no podem funcionar avui amb clixés del segle XVIII, XIX o XX. El món és permanentment canviant i la clau de la resiliència dels humans és la nostra capacitat intel·ligent d’adaptació.

Ara i aquí, hi ha un fet cabdal que ens determina: la nostra pertinença a la Unió Europea (UE). I una constatació: els Estats amb més pes demogràfic (Alemanya, França i Itàlia) són els que  més poder tenen en el disseny i decisió de les polítiques comunitàries. Espanya, amb 47 milions d’habitants, està en un esglaó inferior, en relació amb aquests tres grans països. D’aquí la importància estratègica de sumar amb Portugal –seríem 60 milions d’habitants-, fet que ens pujaria directament a la primera divisió de les institucions europees. 

Cal que donem a les qüestions identitàries la importància que realment tenen en aquest segle XXI: la llengua, les tradicions, el folklore, la gastronomia… són fets culturals, no polítics. La Unió Europea, pas intermedi dels futurs Estats  Units d’Europa, és una gran “container” que engloba una munió de comunitats històriques, moltes d’elles transestatals, com és el cas de Catalunya o d’Euskadi. I d’això no n’hem de fer una tragèdia que ens posa nerviosos i frenètics.

Com en el joc de les nines russes, els Estats europeus són, al seu torn, estructures administratives on conviuen un mosaic de cultures diverses, com poden ser els prussians i els bavaresos a Alemanya, els bretons i els occitans a França o els piemontesos i els sicilians a Itàlia. La clau per resoldre aquest puzle és establir un model de cogovernança perfectament definit i reglat entre municipis, regions, Estats i institucions europees (Comissió i Parlament).

Això és el model federal, implantat pels pares fundadors dels Estats Units d’Amèrica, sota influència maçònica, i que és la base de la seva gran puixança. El nomenament de Miquel Iceta com a nou ministre de Política Territorial és una excel·lent notícia per avançar per aquest camí. Federalista convençut, el primer secretari del PSC arriba al lloc adequat en el moment oportú.

Després de les eleccions del 14-F s’han d’activar la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern central i també les negociacions amb totes les comunitats pel nou model de finançament autonòmic, pendent de revisar des de l’any 2014. Són dos “dossiers” cabdals pel futur d’Espanya en els quals el ministre Miquel Iceta hi juga un paper fonamental.

A l’Estat espanyol hi conviuen, en permanent confrontació dialèctica i política, les dues grans tradicions d’organització administrativa que hi ha a Europa. D’un cantó, la de l’antiga monarquia dels Habsburg, fonamentada en la confederació d’entitats territorials i que ha evolucionat en el model federal adoptat per Alemanya després de la II Guerra Mundial. De l’altra, el model centralista francès –capital, París-, implantat per la monarquia borbònica i que va heretar el jacobinisme després de la Revolució del 1789. 

Si la dictadura franquista va imposar un duríssim centralisme, la Constitució espanyola del 1978, amb la institucionalització de les comunitats autònomes, va instaurar una organització federalitzant que avui, després de l’experiència acumulada durant aquests més de 40 anys, cal acabar de clarificar i consolidar. En aquest sentit, l’adhesió d’Espanya a la UE ens dona pautes molt segures per poder cloure satisfactòriament aquest procés de trànsit d’una dictadura centralista a una democràcia federal.

Ens hi ajuda el fet que la tradició del catalanisme polític sigui, des dels temps de Francesc Pi i Margall, federalista. L’independentisme sorgeix més tard i és fruit, d’un cantó, de la revolta de la catòlica Irlanda (1916) i, de l’altre, de la resistència de la monarquia d’Alfons XIII a evolucionar en la descentralització política d’Espanya –inclosa la supressió de la Mancomunitat-, que va pagar amb l’adveniment de la II República i el seu exili.

Com a ministre de Política Territorial, Miquel Iceta també té l’obligació d’enfortir els lligams amb Portugal, en especial pel que fa a la cooperació amb les comunitats espanyoles limítrofes (Galícia, Castella-Lleó, Extremadura i Andalusia). La zona de la Ratlla encara pateix greument, pels dos cantons, l’efecte “frontera”, amb un despoblament i un endarreriment crònics que cal corregir amb urgència. 

En el context de la Unió Europea, l’existència d’aquest territori tan castigat és un greuge incomprensible. La frontera va desaparèixer, de facto, l’any 1986, però segueix ben viva en la realitat quotidiana i en el “pensament polític” de Madrid i Lisboa. La solució passa per l’impuls decidit de les eurociutats i de les euroregions transfrontereres que ja han estat constituïdes en els últims anys, però que no acaben d’arrencar amb prou força.

Quelcom semblant passa amb els Pirineus, que també pateixen la xacra del despoblament i de l’estancament econòmic. Les euroregions són també la clau per superar les seqüeles pernicioses de l’“efecte frontera”. Ja funcionen la que aplega Aquitània, Euskadi i Navarra i la que formen Occitània, Catalunya, l’Aragó i les Balears. Però, en aquest segon cas, l’independentisme català ha “matat” la seva viabilitat institucional.   

És una de les herències, prenyada de futur, que ens va deixar el president Pasqual Maragall, però que el projecte secessionista ha deixat en via morta. Si després del 14-F hi ha un nou govern a la Generalitat, diferent de l’actual, la recuperació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrani ha de ser una de les prioritats estratègiques per a la recuperació de l’impuls econòmic i del protagonisme internacional de Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides