Què és, per alguns, la decadència de Barcelona, o de Catalunya, que anuncien? Jo crec que no és més que una opinió interessada, esbiaixada o falsejada, pels seus interessos, econòmics, ideològics o polítics partidistes. El pitjor encara seria que fos l’opinió pels seus valors personals i socials.
És evident que en aquests moments les seqüeles de la pandèmia, en salut personal i col·lectiva, econòmiques, la depressió i la por, no ajuden a fer una anàlisi lúcida i de futur amb esperança, però s’ha de fer, perquè mai ho tindrem tan bé per millorar.
Els que anuncien aquesta situació fan referència a la crisi dels “seus valors”. Diuen que s’ha perdut el turisme massiu, que s’està posant límits a la llibertat individual limitant el trànsit privat, canviant l’urbanisme tradicional (!), que es limita l’especulació amb l’habitatge i el negoci, i altres coses sobre el lucre d’unes minories, sense dir ni analitzar l’augment de les desigualtats.
El seu món es desmunta i en donen la culpa al govern municipal a Barcelona i altres ciutats per les seves polítiques cap a uns nous valors, una nova normalitat que ens ha ensenyat cruament la situació social, ambiental, sanitària i de desigualtats i pobresa.
Ara valorem molt més la salut i la qualitat de vida que aquell fals progrés d’uns quants, que, a més, posa en perill la salut col·lectiva. Sabem que la salut no és només absència de malaltia, si no que és, sobretot, tenir l’autonomia i la llibertat suficients per poder dur a terme els nostres projectes de vida amb solidaritat amb totes les altres persones.
Això vol dir millorar tots els determinants negatius de la salut: la pobresa el primer (tenir tothom almenys els ingressos econòmics bàsics), una feina digna i saludable, tenir un habitatge digne, una alimentació suficient i sana, educació i serveis públics de salut per a tothom, un medi ambient saludable, més verd, un consum sostenible, poder jugar, fer esport, passejar i fer festes als nostres carres i places, convivència i democràcia real (que vol dir poder influir realment en les decisions col·lectives).
De fet, Barcelona (i la gran Barcelona) està considerada als informes internacionals (com ara “The World’s Best Cities 2021”) entre les deu millors ciutats per viure, treballar i fer recerca. A més, la ciutat és referència mundial en innovació i sector tecnològic emergent, pels seus parcs científics, universitats i noves empreses.
També és una referència ja per les seves noves polítiques per millorar l’equitat, disminuir les desigualtats i treballar pel respecte a la diferència i la llibertat, el dret a l’habitatge, el medi ambient sa i la qualitat de vida. En definitiva, una ciutat per poder viure millor, amb més salut i qualitat. Si això és la decadència de la vella ciutat de Barcelona, de la ciutat que encara tenia muralles per enderrocar, benvinguda sigui.
No caiguem en el desànim que volen alguns per poder seguir manant ells pels seus interessos particulars. Apuntem-nos als interessos de la majoria, els interessos dels béns comuns. Els primers, la preservació del medi i la salut. Sense això les altres coses només seran possibles per a les minories de sempre, les que defensen el capital i la ideologia (els valors) neoliberals dels diners i el consum, per aquest camí.
Caldria recordar el que ja deia el cap indi Noah Sealth, de Seattle, a la carta que va enviar l’any 1854 al gran cap blanc de Washington en resposta a l’oferta d’aquest de comprar-li una gran extensió de terres índies: “Com es pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra? Aquesta idea és estranya per al meu poble. Si fins ara no som amos de la frescor de l’aire o de la resplendor de l’aigua, com ens ho poden
vostès comprar… Cada part d’aquesta terra és sagrada per a la meva gent. Cada brillant espina de pi, cada riba sorrenca, cada racó del fosc bosc, cada clar i brunzidor insecte, és sagrat en la memòria i experiència de la meva gent… Què queda de la vida si l’home no pot escoltar el bell crit de l’ocell nocturn, o els arguments de les granotes al voltant d’un llac a la posta de sol?
Totes les coses comparteixen la mateixa respiració, les bèsties, els arbres i l’home… Totes les coses estan relacionades. Tot el que fereix la terra, ferirà també els fills de la terra. És a dir, adéu a tot el que creix. Serà la fi de la vida i el començament de la supervivència”.
