Sobre ‘El fill del xofer’

Em va citar per esmorzar, farà uns sis anys, al “Corte Inglés més proper a Igualada” (ironia), és a dir el de la Diagonal. Només sabia d’ell que havia estat el primer director de TV3 i un amic me l’havia descrit com a “personatge estrany”. Amb aquestes dades i sense posar-li cara vaig entrar al restaurant del centre comercial, ja m’esperava a taula. A primer cop d’ull, el recordo desendreçat, fins i tot em va semblar que brutejava. Em va convidar a seure i vam demanar, jo poc i ell molt. Dirigia llavors una col·lecció de llibres de l’editorial lleidatana Pagès; li havien parlat bé de mi i volia que n’escrivís un sobre els Mossos d’Esquadra. Ell va xerrar molt, jo vaig escoltar massa. En una hora encara no em va abocar tota la seva bilis contra Jordi Pujol en concret i Convergència en general. Va buidar el pap sense estalviar improperis. Vaig notar que barrejava realitat i ficció. Però quedava clar que l’home havia estat a primera línia de foc. Mentre garlava menjava, obrint i tancant la boca sense miraments, gest que no suporto. Crec que ho va notar i va decidir extremar les dentegades. Il·lús jo, vaig acceptar  l’encàrrec, que mai s’acabaria de materialitzar. De nou a la ciutat més propera al Corte Inglés de Diagonal, el meu entorn em va preguntar: “Què tal?”. Vaig canviar l’”estrany” per “sinistre”. La seva mirada vessava odi. 

Vam quedar un parell de vegades més, potser van ser tres. Em presentava gent de l’entorn dels Mossos, que em podien ajudar a construir el relat. Llavors vaig pensar que li tenien respecte, ara, després de llegir el magnífic llibre El fill del xofer de Jordi Amat, entenc que era temor. Aviat vaig entendre que el que volia era que jo escrivís la seva història amb els Mossos, molt crítica. Jo, il·lús, pensava fer un relat crític, però rigorós. Així, de mica en mica ens vam anar distanciant, fins a la ruptura, i el llibre es va quedar en res. Al contrari del que va fer amb tanta gent i que després vaig descobrir, he de reconèixer que el tracte va ser sempre correcte. És cert, però, que feia coses estranyes, com ara, amb el pretext que s’havia equivocat, em trucava a hores intempestives. Ho va fer més d’un cop. Aprofitava llavors per preguntar-me com anava el llibre. Vaig arribar a contactar amb dos exministres rellevants en la història dels Mossos: José Barrionuevo i Jaime Mayor Oreja. Li vaig demanar que m’ajudés a accedir a Macià Alavedra. Abans que ho fes, i després d’entendre que no ens entendríem, ho vam deixar estar. 

Dos anys després vaig saber que s’havia suïcidat després de matar la seva dona -segurament l’única persona que l’estimava…-. Diuen que una vegada mort, tothom és bo. Tothom menys ell. En una mena de catarsi col·lectiva, les seves víctimes van començar a sortir de l’armari per explicar infinitat d’atrocitats comeses pel sinistre personatge. Vaig començar a lligar caps i entendre coses. També ara, després de llegir el llibre de l’Amat i les interpretacions que d’ell se n’han fet, he entès que l’home era un esperpent d’una època de la nostra història, que serveix per descriure aquella Catalunya que tants detestem. Com algú com ell va copsar tant poder? Un poder que li va ser donat  pels seus enemics, Pujol i companyia, per comprar-lo. Ell que, precoçment, va fer xantatge a l’il·lustre amic del seu pare, l’escriptor Josep Pla, i que al llarg de la seva vida va maltractar sense pietat i amb impunitat a qui li va venir de gust, ell va campar al seu aire pels despatxos més exclusius d’aquella Catalunya. Ell, l’Alfons Quintà

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides