Parlar amb Ernest Lluch era passar una bona estona. Entrevistar-lo era fàcil. Només calia pensar la primera pregunta i, a partir d’aquí, podies anar enganxar les preguntes que anaven sortint soles seguint el seu raonament. N’he fet moltes d’entrevistes a la meva vida i la que li vaig fer a casa seva és una de les que n’estic més satisfet. La memòria me’l situa a un pis situat pel pont de Vallcarca, a Barcelona, amb la ciutat als seus peus. Com sempre, he de puntualitzar que la meva memòria no és de fiar, perquè només reté els records a l’engròs. Reté records, sensacions i, a vegades, una certa nostàlgia.
No va viure els temps de Twitter. Si aquesta xarxa social hagués existit quan es va trobar ficat en l’embolic de la Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics hauria sortit escaldat. Va ser una llei pactada entre la UCD i els socialistes per mirar de calmar els ànims d’un exèrcit que va estar a un pas de donar suport al cop d’Estat del febrer de 1981. Els pre-independentistes catalans li van saltar al coll per defensar-la. El que són les coses, en aquell temps vaig tenir la sensació de ser dels pocs que estaven d’acord amb ell en aquesta qüestió.
El que més em divertia del seu tarannà era el to sorneguer i còmplice amb què parlava. M’ha quedat gravada la resposta que em va donar un dia, a la redacció de la revista El Món, on hi deuria haver anat per portar algun article, quan li vaig demanar com s’explicava que Miguel Boyer, amb qui compartia taula al consell de ministres, s’hagués aparellat amb Isabel Preysler. I ara faré de Lluch i no us ho explicaré. Només faré una cara d’entremaliat, que tampoc no podreu veure.
Com passa amb molts personatges que han deixat empremta en el seu pas per la vida, molts es pregunten què faria ara si… què pensaria avui de… I la pregunta d’aquests dies és què li semblaria la polèmica que estem vivint entorn el suport de Bildu als pressupostos generals de l’Estat presentats pel govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Crec que la resposta és fàcil perquè el van matar per defensar el diàleg i la incorporació del món proper a ETA a la via democràtica després d’abandonar les armes.
Les imatges del seu míting a Sant Sebastià donant suport al seu amic i candidat a alcalde, el socialista Odón Elorza, i adreçant-se als que intentaven rebentar-lo dient “Crideu, crideu més fort, perquè mentre crideu, no mateu”, són una joia de la transició a la pau al País Basc i un exemple de comportament humà digne de referència internacional.
A la meva cole de referents personals hi ocupa un lloc destacat.
