Espanya està preparada per esdevenir una República

La marxa/fugida d’Espanya del rei emèrit, Juan Carlos I de Borbón, és el moviment que calia esperar des que es va destapar que era titular d’una societat fiscalment opaca al Panamà i de comptes amagats a Suïssa. En democràcia, un cap d’Estat o un excap d’Estat no pot caure en un error tan groller i garrafal sense pagar-ne exemplarment les conseqüències.

I això no només vol dir que ha de restituir, fins a l’últim cèntim, la quantitat defraudada durant anys a la Hisenda pública i posar-se a disposició del Tribunal Suprem, encarregat d’investigar els presumptes delictes que hagi pogut cometre. La continuïtat de Juan Carlos I de Borbón en territori espanyol era, en aquestes circumstàncies, incompatible amb la dignitat institucional inherent als màxims càrrecs de responsabilitat que ha ocupat. El càstig que mereix per haver burlat la confiança de la societat amb un comportament inacceptable és el desterrament i aquest és el sentit de la seva sortida d’Espanya.

És evident que l’actitud impresentable del rei emèrit –que s’arrossega des de fa dècades- afebleix la institució monàrquica, a la qual la Constitució del 1978 atorga les funcions de cap d’Estat. Felip VI també està esquitxat, per passiva, pels escàndols financers del seu pare i ha de ser conscient que la seva legitimitat i la seva honorabilitat han quedat tocades per sempre més.  

A partir d’ara, al rei actual li serà molt difícil moure’s per Espanya –i ja no diguem pel món- sense que la pudor de corrupció del seu pare no l’acompanyi i l’empudegui. És tota la família Borbón, amb independència dels actes de cadascun dels seus membres, que queda qüestionada i desqualificada per la irresponsable frivolitat de Juan Carlos I, que es creia intocable i impune, sense entendre que les exigències democràtiques l’obligaven a tenir un comportament públic i privat irreprotxable.

Si vol salvar la institució monàrquica per a la seva filla Leonor, el rei Felipe VI es veu obligat, més d’hora que tard, a fer una declaració àmplia i exhaustiva davant la societat espanyola on, a més de demanar perdó pels excessos i errors del seu pare, expliqui amb deteniment les finances de tota la família borbònica i expressi la seva voluntat de menar una vida austera i transparent. Però, ateses les circumstàncies, compromisos i lligams, és molt difícil pensar que el rei farà aquest exercici d’expiació pública.

Felipe VI porta sobre les seves espatlles la pesadíssima motxilla de la controvertida història de la dinastia dels Borbón a Espanya, des del fundador de la nissaga, Felipe V, passant per Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII, Alfonso XIII i, de manera molt especial, la tòxica herència del seu pare, Juan Carlos I, designat successor pel dictador Francisco Franco. El rei ha de saber que, des d’ara, la condemna que haurà de purgar pel seu ADN és la invisibilitat… o la renúncia, per donar pas a la III República.

En perspectiva i prospectiva, la monarquia espanyola no té futur. Com tampoc tenen futur les altres monarquies que resten dempeus a la Unió Europea (Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Luxemburg). El procés d’integració de la UE, que s’accelerarà després de la catàstrofe sanitària i econòmica de la pandèmia, ens porta a la constitució dels Estats Units d’Europa, amb capital a Brussel·les i amb una estructura de governança republicana i federal. 

De la mateixa manera que a Dakota, a Louisiana o a Texas no hi ha un rei, sinó un governador elegit per sufragi universal, els estats que conformem la Unió Europea acabarem adoptant, de manera natural i per decantació, la fórmula republicana, que és la més moderna, pràctica i intel·ligent d’organitzar-se en democràcia. En aquesta transició institucional, que és inexorable, però que pot allargar-se en el temps, Felipe VI té l’obligació de comportar-se, si aspira a continuar com a cap de l’Estat espanyol, com un “rei republicà”, conscient que la transmissió dinàstica és un concepte polític periclitat per la història i que està en temps de descompte.

Han passat gairebé 45 anys des de la mort del dictador Francisco Franco i de la seva successió per Juan Carlos I de Borbón. Durant aquest llarg període, els ciutadans espanyols hem votat lliurement els nostres representants en desenes d’ocasions: en les 14 eleccions generals celebrades, en les 11 municipals, en les autonòmiques, en les europees…

Malgrat tots els escarafalls i les seves imperfeccions, la democràcia està ben viva i sòlidament assentada en el territori espanyol. Els seus grans enemics –el colpisme militar, la violència terrorista, la corrupció, l’identitarisme excloent, el populisme…- han estat superats per la força implacable de les urnes. La voluntat de construir plegats el futur és un corrent de fons molt potent que ha estat capaç de vèncer l’immens dolor i els profunds traumes provocats per la guerra del 1936-39.

Amb aquest preciós bagatge, el trànsit d’una monarquia constitucional a una República constitucional no hauria de significar cap daltabaix. Sempre que el model republicà que triéssim fos semblant al d’Alemanya, Itàlia o Portugal, on el president de la República té assignada una representativitat institucional molt limitada i el poder de debò rau en el Parlament. Per entendre’ns, un sistema de República diferent de França o els Estats Units, on el president electe concentra un enorme poder de decisió. 

La societat espanyola ha après a ser democràtica, estima la democràcia i mai no deixarà que li arrabassin. Amb aquesta constatació, l’adveniment d’una República constitucional i federal no ha d’espantar ningú. Caurà com una fruita madura i no provocarà cap terratrèmol.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides