Cayetana o la misèria de l’esquerra

Un dels èxits televisius més importants dels últims anys ha estat, sens dubte, la sèrie House. El seu protagonista, Gregory House, és un metge que trenca amb l’estereotip altruista associat a la seva professió: de trets psicopàtics, no experimenta el més mínim grau d’empatia cap als malalts. Cínic i arrogant, House es dedica, capítol a capítol, a turmentar tant els seus pacients com els seus propis ajudants. Fins que un dia humilia un malalt que resulta ser un policia. Des d’aquell moment, l’ofès utilitzarà el seu poder com a agent de la llei per a enfonsar-li la vida. “El més dolent que tenen els abusadors –li arriba a dir– és que no conceben que hi pugui haver algú tan (o més) abusador que ells, la horma de su zapato”.

Una cosa similar li va passar el 27 de maig passat a Pablo Iglesias. Aquell dia es va produir al Congrés dels Diputats el xoc polític (i personal) més fascinant, en la meva opinió, dels darrers temps. Dos egos incommensurables s’enfrontaven a l’hemicicle: d’una banda, Cayetana Álvarez de Toledo (poli dolenta i portaveu del PP); i de l’altra, el vicepresident segon del Govern i líder de Podemos, Pablo Iglesias. 

Confesso que he vist el vídeo una vegada i una altra, captivat per la intel·ligència i l’habilitat dialèctica de Cayetana, posada al servei de fer-li la pell a un adversari. En el seu discurs tot, absolutament tot, estava pensat per fer el màxim de mal possible: el text –acuradament redactat–, les cites –demolidores– i la inflexió de la veu, que suavitzava o emfasitzava allà on era necessari, perquè el  cop assestat fos més fort. 

Pablo Iglesias, que no és precisament un exemple de modèstia i humilitat, s’havia estat referint a ella amb el tractament despectiu de marquesa, i l’al·ludida va replicar de forma devastadora: “Vostè és el fill d’un terrorista”, li va escopir a la cara, en referència a la
militància del seu pare al FRAP. “A aquesta aristocràcia pertany vostè: a la del crim polític”. Poc importava que un any abans, el 2019, un jutjat de Zamora hagués decidit a favor de Francisco Javier Iglesias Peláez i contra Hermann Tertsch, periodista i ara eurodiputat de Vox, que també havia intentat vincular-lo amb l’assassinat d’un policia.

Tant s’hi valia: el cas era infligir dany. A la seva rèplica, el vicepresident va pujar a la tribuna visiblement tocat: “Acaba de cometre un delicte aquí, en aquesta tribuna”, va aconseguir dir. Pablo Iglesias, com el doctor House, havia trobat la horma de su zapato. No va ser l’única plantofada que va rebre aquell dia. Cayetana també la va encertar de ple a l’hora de diagnosticar les amistats perilloses que Pablo Iglesias ha mantingut sempre amb els nacionalismes identitaris basc i català. “L’hemeroteca és la seva creu”, va bramar des de la tribuna. I s’hi va llançar a fons. Només un exemple, encara que suficientment illustratiu: “Si em preguntessin al Parlament Europeu per ETA, els diria que ha causat molt dolor, però que té una explicació política” (la cursiva és meva).

Aquesta i altres cites –també demolidores– dibuixen el costat més sòrdid de la formació morada: la seva estranya simpatia, indulgència o suport moral (poseu-hi el substantiu que preferiu) davant formacions que igual es neguen a condemnar explícitament la violència terrorista que organitzen un referèndum –sota el pretext de la “democràcia”– per a imposar el diktat de la meitat nacionalista de Catalunya sobre l’altra meitat de la comunitat que no combrega amb les seves idees.

Que un partit d’esquerra hagi degenerat en apologeta d’un moviment victimista, promogut –paradoxalment– per sectors socials no precaris precisament i nascut en territoris econòmicament pròspers, i que a més a més sol exhalar una certa flaire de supremacisme,
no només és una de les grans paradoxes del nostre temps, és la prova palmària de la profunda misèria moral i indigència política a què ha arribat Podemos. Una malaltia alguns símptomes de la qual ja es poden veure a bona part de l’esquerra espanyola: el “blanqueig” de Bildu –un partit que potser és legal però que en tot cas és profundament immoral– mitjançant el simulacre de pacte per abolir la reforma laboral del 2012 n’és un bon exemple.

Que hagi de ser el voltor més gran de la dreta qui ho digui en veu alta i no la mateixa esquerra, en un exercici imprescindible d’autocrítica, no és res més que la humiliació final.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides