L’esquerra del 8 d’octubre

Actualment, la classe treballadora a Catalunya no té referents amb capacitat per representar-la políticament i institucionalment. Uns referents que li ofereixin el mínim que cal exigir: la seva feina i la seva dignitat. El 1978 les diferents forces socialistes van arribar a un acord que va cristal·litzar en el Congrés d’Unitat Socialista, que va suposar, vist en perspectiva, la degradació moral per als treballadors d’aquesta comunitat autònoma –la immensa majoria de llengua castellana– i la perpetuació de la seva posició subalterna. Des de llavors, els successius governs de la Generalitat de Catalunya no han fet sinó consolidar l’hegemonia del catalanisme / nacionalisme / secessionisme des d’una perspectiva essencialment excloent i supremacista.

Destruït el potent anarquisme, domesticat el socialisme i confós el comunisme, l’esquerra a Catalunya es va plegar a la dreta oligàrquica catalana –una de les més corruptes d’Espanya i Europa–, que es va infiltrar, en un treball de dècades, en tots els ressorts de poder: mitjans de comunicació, educació, administracions públiques i un llarg etcètera que ho abastava absolutament tot; arribant, fins i tot, a negar a la ciutadania de cultura i llengua castellanes no només els seus drets, sinó fins i tot la seva pròpia existència com a tal.

Davant d’aquest estat de coses, a la gent de l'esquerra només se’ns oferia dues alternatives: abandonar, és a dir, marxar de Catalunya; o acceptar resignadament la situació i unir-nos a l’enemic de classe, per allò que “si no pots amb el teu adversari, uneix-t’hi”. No obstant això, davant els gravíssims fets ocorreguts a Catalunya el 2017 –que podien haver portat a l’enfrontament civil i que, finalment, només van servir per aprofundir la fractura social que es gestava des de feia anys–, es va obrir una oportunitat perquè l’esquerra ressorgís com a tal amb la presència de destacats dirigents històrics seus tant a la manifestació del 8 d’octubre d’aquell any com en les posteriors que es van realitzar com a resposta al desafiament totalitari.

Aquesta esquerra ni se n’anirà de Catalunya ni s’unirà a l’enemic. S’ha d’organitzar i oferir una resposta al desafiament secessionista mitjançant un missatge clar que inclogui les següents premisses innegociables: Primera, que l’acció política de govern s’ha de
centrar en l'eix social i s’ha de dirigir a aconseguir el benestar de les classes populars, assegurant feina per a tothom i la dignitat de pertinença. Segona: Espanya és la nació cívica i política. Catalunya no té dret a l’autodeterminació, reservat segons el dret internacional als pobles sotmesos a dominació colonial o ocupació militar. I tercera i última: castellà, català i aranès són les llengües oficials de Catalunya, que han de conviure sense preferències a l’espai públic. Aquestes premisses innegociables no pretenen negar la realitat política i social de Catalunya, però sí combatre els que la neguin en la seva realitat completa. Aquí no hi ha un sol poble, com tampoc existeix a la resta d’Espanya. Els que s’entestin en això, a imposar la seva cosmovisió, ens tindran al davant.

Seria convenient, per fer-se una idea total dels posicionaments d’aquesta esquerra que pren com a referent la data del 8 d’octubre, consultar el document “La Catalunya que volem per al segle XXI – Model proposat per a Catalunya”, elaborat per l'Assemblea Social de l’Esquerra de Catalunya / Asamblea Social de la Izquierda de Catalunya (ASEC / ASIC). Allà s’hi poden trobar les idees-força d’aquesta nova esquerra: primer de tot, la redefinició de les premisses que han regit la política catalana des de finals  del franquisme, amb la voluntat de construir una societat més justa i inclusiva. 

Entre aquestes, que en una societat bilingüe cadascú pot expressar-se en la llengua que consideri oportú, i el sistema educatiu ha de tenir en compte, a l’inici del procés escolar, tant la llengua familiar d’origen com la situació econòmica de la família. O que només és democràticament assumible una concepció laica o aconfessional del poder respecte a la identitat: els sentiments de pertinença a una comunitat són acceptables, però només en tant que aquesta comunitat garanteix espais de llibertat, drets i empara totes les diferències.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.