Joan Laporta ha tornat als titulars d’actualitat del Barça per quedar-s’hi de cara a les eleccions que aproximadament d’aquí a un any han de triar un nou president. La diferència respecte al seu desordre i la compulsió mediàtica anterior és que ara torna ben dirigit, sota un estricte control i amb el fort suport del periodista de més influència a Catalunya, Jordi Basté, director de l’espai de ràdio més escoltat al país, El món a RAC1.
Jordi Basté ha iniciat una intel·ligent sèrie d’accions per reconvertir Joan Laporta en un personatge de l’entorn barcelonista novament creïble i amb capacitat per liderar aquest sector dels socis que encara segueixen els referents de la històrica oposició al nuñisme, bàsicament el credo del cruyffisme, com a guia espiritual. També vol aprofitar el llustre que li va donar al seu dia fitxar Guardiola, contra la seva voluntat, i capitalitzar els títols de Messi.
Encara que Laporta ha demostrat ser un pèssim gestor del seu propi patrimoni, segueix destacant per ser massa audaç, irresponsable i penques com pocs, capaç de deixar el club en fallida el 2010 i obtenir 15.615 vots el 2015. I si s’ha convertit en el preferit de Jordi Basté és perquè, entre altres motius, odia Víctor Font i li ha fet, amistosament i de bon rotllo, un pols a Jaume Roures. El periodista de RAC1 es veu capaç de presentar el seu propi candidat i fer-lo president. No li veu rival, sempre que li faci cas i obeeixi les seves consignes.
No és casual el gir respecte a Sandro Rosell, a qui Basté sacsejava radiofònicament dia sí dia també, i a qui ara proposa per al Nobel de la pau. Darrere hi ha l’astúcia mediàtica de recompondre la imatge de Laporta, que per a molts socis segueix sent un barcelonista mal educat, vividor, trampós i mentider que es va aprofitar del Barça per als seus propis interessos professionals i de negoci.
Com a primer pas, Basté ha aprofitat el llançament del llibre de Sandro Rosell, Una forta abraçada, per a l’únic titular que li interessava: que Rosell i Laporta havien fet les paus. Efectivament, Laporta va trucar a Rosell seguint el pla de Jordi Basté, hàbil encara que poc subtil, per intentar presentar-los tots dos al mateix nivell davant l’opinió pública. Si ho aconsegueix, d’aquí a un any només un serà candidat a les eleccions, Joan Laporta, llevat que hi hagi sorpreses d’última hora.
La diferència entre ser víctima i fer-se la víctima
L’estratègia és presentar Rosell com una víctima de les clavegueres de l’Estat i Laporta com a víctima, també, de l’assetjament judicial per l’acció de responsabilitat derivada d’haver deixat més de 70 milions de pèrdues. Seria una farsa mediàtica i periodística més. A Rosell, en efecte, el van perseguir penalment per presumptes delictes de corrupció financera i blanqueig de diners dels quals va ser del tot absolt després de complir la pena preventiva més llarga de la història carcerària a Espanya per delictes econòmics.
A Laporta, per contra, va ser la Llei de l’Esport, en aplicació de la normativa i per un legítim mandat assembleari, qui li va interposar una acció de responsabilitat pel fet, no delictiu, d’haver gastat més diners dels socis del Barça dels que podia gastar. A partir d’aquí, tots els processos que hi ha hagut, el primer per part de Joan Laporta impugnant els acords de l’assemblea ordinària del FC Barcelona del 2010, que va perdre en totes les instàncies, no han fet canviar res. Laporta i la seva junta es van gastar 70 milions de més, que havien de tornar. Gràcies a la generositat de Josep Maria Bartomeu, però, que va paralitzar el recurs davant l’Audiència Provincial, el club no els ha recuperat. Ni els recuperarà mai.
Tots volen ser l’hereu de Johan Cruyff
L’arma propagandística i el reservori del cruyffisme com l’únic remei universal de tots els mals del Barça no li van servir a Joan Laporta per guanyar les eleccions del 2015, quan va caure àmpliament derrotat per un Bartomeu imbatible gràcies a un trident i al triplet que va conquistar. L’escenari, però, ha canviat molt en els últims anys fins que aquesta etiqueta de cruyffista s’ha convertit en una mena de tresor pretès ara per fins a tres perfils diferents.
Un d’ells, el precandidat Víctor Font, per descomptat ha fet bandera de Cruyff i del que representa, encara que se li hagi ficat entre cella i cella que aquesta filosofia l’encarni la figura de Xavi Hernández. També ha empatitzat amb l’herència de Cruyff, sorprenentment, la junta de Josep Maria Bartomeu, que ha estat responsable de la seva beatificació blaugrana després de la seva mort. No només ha aixecat un estadi en nom seu, sinó que pretén transferir-li els valors del planter (heretgia), arrabassant-los a l’únic fundador de la filosofia del futbol blaugrana, Oriol Tort.
Tal ha estat l’obsessió de Jordi Cardoner, vicepresident primer i emprenedor d’aquesta revolta interna a favor de Cruyff, que a més de finançar la seva fundació des de la del Barça, ha obert un canal de comerç electrònic per a la roba Cruyff dins la web del FC Barcelona. I finalment, hi ha Laporta, el genuí hereu del cruyffisme, que, no ho oblidem, va organitzar l’Elefant Blau al principi de les guerres dels ismes i es va inventar després el càrrec de president d’honor.
