El 27 d’octubre del 1994, Joan Rigol, aleshores vicepresident primer del Senat, va enviar una carta a Jordi Pujol en la qual li feia arribar les seves idees sobre la reforma de la cambra alta que s’estava discutint en una ponència parlamentària. Rigol creia que “hem de recuperar, de cara a l’Estat el sentit confederal de la nostra cultura. És a dir, en mantenim la plena sobirania, tot i que la volem compartir: és l’Estat pluricultural, plurinacional. A la llarga, el mapa d’Europa serà el de les cultures”
En la carta, a la qual ha tingut accés EL TRIANGLE, Rigol comunicava a Pujol el seu recel per l’oposició del Partit Popular a una reforma del Senat que li conferís un caràcter més obert a les reivindicacions de les comunitats autònomes. “Em preocupa el lerrouxisme que ens ve de la dreta: el PP necessita treure uns diputats a Catalunya i creu que només pot fer-ho d’aquesta manera. Hem de neutralitzar-lo, sigui com sigui”, va escriure Rigol.
Les seves reflexions van servir de ben poc, perquè de la reforma del Senat se n’ha escrit i parlat molt des de la reinstauració de la democràcia a Espanya però continua regint-se per les mateixes normes des de fa quaranta anys. “Convé que ni els polítics d’altres criteris ni els tècnics ens condicionin la nostra iniciativa; tot i que després ho haurem de passar als tècnics jurídics”, comentava Rigol. I suggeria que demanessin el seu parer a Carles Viver Pi-Sunyer, aleshores membre del Tribunal Constitucional espanyol a proposta de Convergència i Unió (CiU) i que, més tard, acabaria sent una peça clau de l’arquitectura jurídica del procés independentista, com a president del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Un any i mig després, CiU feia president José María Aznar i Rigol deixava de ser senador. I les propostes de Rigol i CiU van quedar al calaix.
