Va estudiar filosofia a la Sorbona. Analista política, especialitzada en l’espai postsoviètic. Investigadora associada del CIDOB, del qual va ser directora adjunta. Coneixedora a fons del marxisme, ha publicat un llibre sobre Lenin i la revolució cultural.
Per què sorprèn la febrada independentista a Catalunya?
Vaig arribar a Espanya el 1964, l’any que va començar el procés d’expulsió del meu pare i de Semprún del PCE, però jo no ho sabia. Estava molt emocionada perquè per fi coneixeria aquest país que deien que era el meu. Però fins al 1976 no em vaig instal· lar a Barcelona amb el Pere. Vivia a França i venia de vacances a Espanya, alternava Madrid i Barcelona, que sempre va ser la meva ciutat preferida, perquè hi notava més liberalitat, era més avançada… Com qualsevol persona d’esquerres, formada en el marxisme, tenia un antinacionalisme molt arrelat. A Catalunya vaig descobrir que una cosa és el nacionalisme agressiu, excloent, i una altra una identitat nacional (un dels vectors que, evidentment, articulen el nacionalisme) que podia ser dialogant, liberal, il·lustrada… I que no només es podia conviure amb això, sinó que s’hi podia treballar a escala política i social. De sobte, amb el procés, tota aquesta realitat que jo vaig conèixer, i que continuo pensant que és en alguna banda, es va començar a esquerdar de manera brutal. El que retrauré sempre als independentistes és la manera abrupta i completament irresponsable en què han fracturat aquesta societat en què vivim.
Cosa que de cap manera reconeix el discurs processista, que continua presentant l’antinòmia Catalunya-Espanya com a vector únic del conflicte…
Ells diuen que la ruptura a Catalunya és propaganda del PP. Però jo, que soc total· ment d’esquerres, dic que és totalment cert. Cal ser cec o hipòcrita per no veure-ho. I si fos independentista amb dos dits de front sabria el pa que s’hi dona en relació a la nostra societat, en comptes de negar la realitat. Crec que hi ha alguns líders (potser Junqueras) que ho han començat a percebre. Però, objectivament, han fracturat aquesta societat. Tots, tots nosaltres, coneixem ruptures en el nostre entorn. I quan això passa sobren les estadístiques. Famílies, amics de tota la vida que han deixat de fer-se, col·legues a la feina que s’estimen més callar… I tots sabem com els independentistes es dediquen a copar entitats, institucions…, i de forma absolutament no democràtica.
Persistir en el no reconeixement de la pluralitat catalana, amb tot el que això comporta, podria acabar desembocant en l’esclat d’un conflicte civil de conseqüències encara més greus…
Neguen la polarització de la societat catalana perquè sempre és més còmode negar la realitat. Durant un temps, esclar. Perquè arriba un moment que això s’autodestrueix perquè la realitat s’imposa. I també perquè suposa qüestionar-se ells mateixos. Resulta més fàcil atribuir tots els problemes de Catalunya (que, efectivament, en té, com qual· sevol societat) a l’agent exterior. Donar-ne les culpes a Madrid, entès com l’Estat espanyol, és el més senzill. Això no és patrimoni exclusiu del nacionalisme català. Sempre ho han utilitzat governants, països i líders de totes les latituds. Però a Catalunya s’està fent a sac. Si reconeguessin que estan partint la societat suposaria assumir que al· guna cosa no estan fent bé, i que efectivament hi ha una part de la societat que no està d’acord amb el que estan fent.
En tot cas, hi ha qui nega la condició de catalans als xarnegos, als qui no parlen català, no voten partits nacionalistes…
Utilitzant una enquesta (que potser seria convenient actualitzar) sobre el suport amb què comptaria la celebració d’un referèndum pactat i legal, que donava un resultat massivament a favor, han conclòs que això expressa un suport a la independència. Això, en el context del discurs nacionalista, acaba sent entès així per la gent. I també hi ha independentistes (potser no tots) que sostenen que els d’aquesta altra Catalunya no són catalans. En primer lloc, és ple de catalans de tota la vida que estan en contra del procés, i respecte als altres catalans, que els líders independentistes diguin si aquesta gent seguirà comptant amb la ciutadania i la pertinença a Catalunya o no, amb la independència. Perquè si els neguen la pertinença ara, els l’hauran de seguir negant després. I es quedaran amb la meitat de la població.
I tot això per què?
Hi ha una conjunció de factors. Hem parlat dels independentistes, però no es pot entendre la situació a Catalunya sense tenir en compte la visió encara centralista a Espanya. Tot el tema del Tribunal Constitucional, quan tomba l’Estatut, ha influït molt en el procés. Una barbaritat des del punt de vista polític, que irrita molta gent i que utilitza a favor seu el nacionalisme. A això s’hi ajunta el descontentament creixent causat per la crisi econòmica, evidentment. I una fugida endavant per deixar en segon pla tots els temes de corrupció. A l’aleshores president Mas se li escapa de les mans, però hi ha una conjunció de persones pragmàtiques i fins i tot cíniques que, de forma irresponsable, utilitzen això i es desencadena un procés amb vida pròpia.
L’esquerra catalana, amb tanta solera, potser no va saber calibrar en la justa dimensió el que s’anava coent en el nacionalisme o va optar per fer com l’estruç?
A Catalunya es vivia una lluita política com a Madrid o Sevilla. Convergència era el partit de centredreta, potser més liberal que un PP, que no acabava d’arrelar. Quan Pujol va dir allò que és català qui viu i treballa a Catalunya, jo vaig pensar chapeau. Això és una definició cívica i és el que s’ha destruït. L’esquerra no va haver de comptar mai amb l’eix nacional com un dels eixos vertebradors de la política catalana. Una mica sempre hi ha sigut, això, però s’entenia que hi havia una manera laica de ser català. Que això era normal. En aquest panorama, era més complicat entendre un partit com Esquerra Republicana, que per mi sempre ha sigut un partit nacionalista. Això d’esquerra no ho entenc. Crec que és un partit estrany. Els altres dos partits de l’esquerra eren els laics. Podies, suposadament, ser més d’esquerres si eres d’Iniciativa, però mai ha existit entre ells una discussió sobre què és ser o no ser català. En canvi, sí sobre polítiques socials, econòmiques… Un dels efectes més visibles del procés ha sigut la destrucció de les formacions polítiques a Catalunya, incloent-hi part de les que han participat del front nacionalista. Ara els toca als comuns… Segueixo sense entendre els comuns. No puc comprendre la seva relació amb l’estructura institucional, i no vull dir si estan fent bé la seva feina a l’ajuntament de Barcelona o no. No és tant això com el fet de trigar tant a entendre que el funcionament institucional té una lògica pròpia, independentment del partit polític que ho gestioni. Si vols fer arribar el teu missatge polític, has d’utilitzar molt bé la maquinària institucional. Els comuns han estat massa temps fent el que els francesos anomenen pédaler dans le yaour. En relació amb el procés, em sembla una autèntica barbaritat el que han fet els comuns. Perquè si alguna cosa s’ha de demanar a un polític és claredat. I el que es pot demostrar és que la seva crítica a l’espanyolisme, al nacionalisme espanyol, a Madrid… sempre ha sigut més ferotge, articulada, constant i coherent que amb l’independentisme. La confusió que això genera és una cosa que no puc acceptar. Perquè crec que no hi ha res d’esquerres ni progressista en l’independentisme.
No sembla que els comuns són una de les expressions més acabades de l’esquerranisme, entès com a malaltia infantil del comunisme, tal com va dir Lenin?
Ho veig més a Podem, tot i que hi ha una fracció dels comuns que són clarament això. També n’hi ha una part que són federalistes i conseqüents amb la tradició de l’esquerra. Com jo, segurament hi ha mol· ta gent que es pregunta què ha de votar a les properes eleccions. Ada Colau em va produir una impressió molt positiva, però no es pot entendre el seu paper en relació amb el procés. I l’esquerra, en general, la veig malament, a Espanya i a Europa. Al princpi, Podem em va irritar molt, sobretot en relació amb el discurs en què es qualificava de nou una cosa que a mi em sonava com el túnel del temps. Una impressió molt forta de déjà-vu, tant en relació amb el comunisme històric com amb el maig del 68, que jo vaig viure. Ja ho havíem dit. Jo vull alguna cosa diferent. Que s’ha d’acabar amb la injustícia ho ha dit tanta gent i des de fa tant de temps… El que cal adequar als temps que vivim és com.
