Oblit no, perdó sí

La societat catalana en els darrers anys ha experimentat i ha vist amb els seus propis ulls com l'independentisme transcorria per diferents fases polítiques, fet que comportava, al seu torn, diferents lemes o proclames.

Un dels darrers lemes de l’independentisme més radical és "Ni oblit ni perdó". És possible que hi hagi persones que el repeteixin sense ni tant sols pensar quin missatge hi ha al darrere. Però, realment què signifiquen aquests quatre mots agrupats d’aquesta manera? És que pensen no perdonar aquells que no recolzen la seva causa i, per tant, entenen que son còmplices del que anomenen "repressió"? És que consideren que, tal com diu el president Quim Torra, estan al costat correcte de la història i que, per tant, no han de perdonar als que, segons ell, no ho estan?

En sentir aquest tipus de proclames, em pregunto que hauria de pensar Justiniano Martínez, exregidor del PSUC a l’Ajuntament de Barcelona, que, tal com explica ell mateix en un article a El País, "vaig ser detingut, vaig ser torturat, tal com testifiquen les meves vèrtebres, vaig complir sis anys de presó, vaig cridar amnistia, i vaig perdonar al meu torturador". Sí, Justiniano Martínez va ser torturat en plena dictadura franquista per defensar les llibertats i la democràcia. I el millor de tot plegat és que ell, que sí va ser un pres polític, va tenir el coratge i la valentia de poder perdonar a la persona que l’havia torturat.

Per això, lemes com «Ni oblit ni perdó» o «Estem al costat correcte de la història» no ajuden a tancar la fractura social que hi ha a la societat catalana.

Sóc una persona que em sento molt afortunada per haver nascut en plena democràcia. Per això, agreixo el compromís polític i personal de centenars de milers de Justinanios Martínez que van lluitar perquè fos possible un pacte entre franquistes i no franquistes per gaudir avui de democràcia, drets i llibertats. Vagi per davant que em sembla excessiva la presó provisional que tenen els actuals líders independentistes. Però qualificar de presos polítics als polítics independentistes que, no són a la presó per les seves idees polítiques sinó per haver-se saltat les lleis democràtiques, provoca col·locar-los al mateix nivell que l’exregidor comunista. I això no pot ser. Com tampoc pot ser que hi hagi catalans en el costat bo de la història i que n’hi hagi que estiguin al dolent. Perquè no hi ha costats bons ni costats dolents. Hi ha persones que defensen unes idees polítiques i n’hi ha d’altres que en defensen unes altres. Totes elles són legítimes. I el valor de la política és poder-les defensar a les institucions que entre tots ens hem donat.

En aquest sentit, la diferència entre la realitat de persones com Justiniano Martínez i els independentistes és clara: els primers havien de defensar les seves idees en la clandestinitat (no he viscut la dictadura, però els meus avis van defensar la democràcia durant la dictadura franquista amb les conseqüències que això implicava) i els independentistes avui en dia poden expressar les seves idees polítiques. El problema que tenen és que no disposen de la majoria necessària per tal de fer efectiva la secessió.

Tot això, però, no deixa exempta de responsabilitat a la dreta espanyola que ha gestionat de manera pèssima un problema que és de naturalesa política i que mai s’hauria hagut de judicialitzar. Però arribats en el punt en el que estem, l’independentisme hauria d’abandonar aquest tipus de proclames i missatges, i els hauria de reemplaçar per d’altres que apostessin per la reconciliació entre els catalans i les catalanes. Perquè, avui en dia, el conflicte no és tant entre Catalunya i Espanya sinó que es tracta d’un problema entre catalans. Això en cap cas implica que l’independentisme abandoni els seus objectius polítics, però sí a que es comprometi a materialitzar-los des del respecte a la legalitat vigent, a les majories que aquesta estableix, a la pluralitat política i a totes les postures que hi ha la societat catalana. No poden tornar a ocórrer plens com els dels dies 6 i 7 de l’any anterior en què la majoria independentista va trepitjar els drets de les minories representades al Parlament de Catalunya. Per això, calen lemes que interpel·lin a tota la població catalana i majories parlamentàries àmplies que no deixin a ningú enrere.

​Si Justiniano Martínez va ser capaç de perdonar al seu torturador, com nosaltres que vivim en una democràcia no serem capaços de reconciliar-nos?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides