En el món globalitzat i interconnectat on estem inserits, hi ha dues maneres diferenciades de defensar Catalunya, preservant el bagatge de la nostra mil·lenària història i la nostra voluntat d’existir amb els trets d’identitat que ens caracteritzen (en especial, la llengua):
*Confrontant-nos amb l’Estat espanyol en la lluita per una independència que se’ns nega i que mai no obtindrem en el marc de la Unió Europea
*Unint les energies interiors per construir, amb les llibertats i els recursos que tenim al nostre abast, una societat avançada, cohesionada i exemplar
El terratrèmol que hem patit des dels plens de desconnexió dels 6-8 de setembre de l’any passat ha tingut un efecte devastador. En primer lloc, per les nou persones que han anat a parar a la presó i les set que han decidit marxar a l’estranger. En segon lloc, per tots els milers d’independentistes que viuen amb dolor i ràbia la implacable resposta judicial de l’Estat espanyol contra els organitzadors de la frustrada DUI. En tercer lloc, pel conjunt de la societat catalana que –amb tot el respecte per la ideologia i els sentiments de cadascú- ha patit, emocionalment i econòmica, la sotragada que ha provocat l’intent d’implementació del projecte independentista.
L’únic gran beneficiari de tot aquest caos que hem provocat i en el qual estem immersos és el president del govern espanyol, M. Rajoy. Per partida doble:
*El conflicte català ha contribuït a desviar l’atenció i a tapar la fase més crítica del procés judicial de l’escàndol de corrupció de la trama Gürtel, que l’afecta directament i que posava, objectivament, en perill la seva continuïtat, atesa la correlació de forces que hi ha al Congrés dels Diputats
*Amb l’aplicació de l’article 155 i la intervenció de les finances de la Generalitat, Catalunya és, més que mai, una “mina” de la qual extreure recursos per ajudar a restablir l’equilibri pressupostari de l’Estat. L’Agència Tributària espanyola continua aquí recaptant a tot drap, mentre l’administració catalana està paralitzada i ha reduït a la mínima expressió els seus programes de despesa i d’inversió. El dèficit fiscal, un dels “mantres” del procés secessionista, s’ha incrementat des de l’aprovació de la falsa DUI i Cristóbal Montoro pot presumir davant de Brussel·les que Espanya fa els deures macroeconòmics.
L’altre beneficiari subsidiari de l’actual fase de repressió contra l’independentisme és Jordi Pujol, el veritable impulsor, entre bambolines, del procés secessionista des que el seu fill Oriol va ser enxampat, l’any 2012, en la trama de corrupció de les ITV i va veure tallada la seva condició d’hereu a la successió dinàstica de la Generalitat. Avui, tots els Pujol viuen tranquil·lament a casa seva i el jutge José de la Mata porta al ralentí el sumari en el qual estan encausats. A hores d’ara, tampoc hi ha data per a la celebració del judici del cas ITV, malgrat que el sumari està conclòs i Oriol Pujol ha acceptat els delictes després de pactar amb la Fiscalia.
Comptat i debatut, el procés independentista ha estat una gran cortina de fum que ha servit per tapar la corrupció de la dreta política de Madrid i Barcelona. ERC i les organitzacions sobiranistes han estat els “tontos útils” que han actuat en primera fila per fer creïble aquesta gran enganyifa orquestrada.
Sense violència no hi ha independència i aquesta és una línia vermella que, de moment, ningú no està disposat a traspassar a Catalunya. Fa uns mesos, sota el comandament del major Josep Lluís Trapero, semblava que els Mossos d’Esquadra es podrien convertir en la “força de xoc” que salvaguardés la proclamació de la república catalana. Però de seguida es va comprovar que això -com tantes d’altres coses que han venut els processistes- era una il·lusió. Els Mossos estan disciplinadament a les ordres del mandat constitucional i, divendres passat, ja van protagonitzar les primeres escaramusses amb els independentistes més arrauxats que volien acostar-se a la Delegació del govern espanyol a Barcelona.
L’avantguarda que dirigeix les mobilitzacions “indepes” –l’ANC, els CDR i Òmnium Cultural- no té prou múscul per organitzar un Maidan o una vaga general indefinida que incendiï la revolta als carrers. La població catalana, en la seva immensa majoria, no està disposada a jugar-se-la per protagonitzar una rebel·lió en clau secessionista que –ho sap tothom- està condemnada al fracàs. Podem protestar, podem cridar, podem manifestar-nos, podem tallar una estona una carretera.., però la força de l’Estat –de qualsevol Estat occidental- és granítica.
No entendre això ha estat el principal error estratègic dels líders independentistes, avui a la presó o a l’estranger. Jo tinc, per raons humanitàries, la màxima empatia pels represaliats –tot i que no comparteixo el seu projecte polític- i desitjo que retornin com més aviat millor a casa seva. Però aquest objectiu no és factible si perseverem i agreugem la via de la confrontació amb l’Estat.
Als catalans se’ns pressuposa que som un poble intel·ligent i és en aquests moments crítics quan hem de fer servir amb més intensitat la substància grisa. Hem d’acceptar els errors comesos i assumir que els processos en marxa contra els dirigents independentistes acabaran amb un judici i unes condemnes. Hem de ser pragmàtics per constituir un govern transversal –superant la dinàmica estèril dels blocs- amb un ampli suport parlamentari, per recuperar la Generalitat i provocar l’extinció de l’article 155.
El sentiment d’indignació, d’humiliació, d’impotència.., que en aquests moments embarga els centenars de milers d’independentistes commocionats per la repressió de la justícia espanyola els distorsiona l’anàlisi de la realitat. Només amb la recuperació de l’autogovern estatutari podrem crear el marc de normalitat necessària i imprescindible que ens ha de permetre tenir la perspectiva per poder veure d’on venim i saber cap a on volem anar.
És més fàcil que els presoners i els desplaçats puguin tornar a casa amb la Generalitat restablerta que amb la continuació del conflicte i del 155. Tots els pobles anhelen la pau. Catalunya, també. És l’hora de guarir les ferides i de reconstruir els estralls anímics, polítics i econòmics que ha deixat aquest traumàtic sexenni.
