Entrevista a Edmundo Sepa

Especialista en emigració i cooperació internacional
Título de la imagen
Título de la imagen

Especialista en emigració i cooperació internacional. Professor col·laborador a la Universitat Abat Oliba. Va estar afiliat a Convergència Democràtica. Acaba de publicar ¿Convergente, conveniente o intruso? Ediciones Wanafrica, en què denuncia els despropòsits de l’extinta Fundació Nous Catalans, dirigida per Àngel Colom, exsecretari general d’Esquerra Republicana i aleshores responsable d’emigració de CDC.

Què fa un senyor com vostè en un lloc com Convergència Democràtica?

Aquesta pregunta me la vaig fer moltes vegades. Com explico en el llibre, la decisió d’incorporar-me a Convergència va ser part del procés de formació que m’havia plantejat, que era conèixer el sistema de partits a Espanya. Sóc originari de Guinea Equatorial, de l’ètnia bubi, amb sentiment nacionalista, i vaig trobar un espai a Convergència, sobretot en la meva primera etapa, del 1998 al 2004, aproximadament. Durant aquells anys vaig participar en la creació de la primera sectorial de política internacional, amb Lluís Recoder, que va ser alcalde de Sant Cugat del Vallès. També vaig treballar en la creació de la sectorial d’immigració, quan Oriol Pujol era responsable de l’àrea d’acció social. La meva col·laboració consistia a aportar experiència i coneixements per consolidar una línia de treball en aquests àmbits. Jo em sentia aleshores a gust dins del partit.

Vostè treballava aleshores amb algun moviment o entitat?

L’any 1989 jo havia creat la meva pròpia ONG per a la cooperació i el desenvolupament. Aleshores, formava part de la junta directiva de la federació catalana d’entitats sense ànim de lucre, de la qual era tresorer quan va esclatar el conflicte de la regió dels Grans Llacs. A partir d’aquesta experiència és quan vaig començar a col·laborar amb Convergència, que cap al 2001 havia creat el primer consell per a la immigració. Hi vaig participar fins al 2004, any en què vaig rebre l’oferta de treball d’una fundació on vaig estar fins al 2011, fent tasques d’investigació sobre immigració, drets humans i gènere, i la vaig deixar quan em van dir que no em podien seguir pagant per culpa de la crisi. Així, des del 2005 fins al 2012 vaig estar apartat de Convergència. En aquest període s’havia creat la secretaria per a la immigració, al capdavant de la qual hi havia Àngel Colom. Jo el coneixia feia temps i em va estar buscant perquè l’ajudés. Li vaig contestar que no podia, que estava molt ocupat en una altra feina, i va ser aleshores que em va dir que tenia la idea de crear una fundació dedicada a la immigració. També li vaig dir que si em pagava jo el podria ajudar en temes puntuals. I la cosa va quedar en l’aire. Colom va crear la fundació Nous Catalans el 2011 i va ser aleshores quan jo, que m’havia quedat sense feina, m’hi vaig acostar. Va insistir que hi col·laborés i em va oferir la plaça de coordinador de l’àrea de la immigració subsahariana.

Amb quina finalitat neix Nous Catalans? Amb la de prestar suport als immigrants o més aviat vincular-los d’alguna manera a Convergència?

Sí, això darrer és el que es perseguia. Però jo li vaig dir que com a tècnic no em podia dedicar només a politiquejar amb un grup de persones amb grans mancances i necessitats. La fundació funcionava amb directors de diferents àmbits, per àrees de procedència geogràfica de grups de població immigrada: espai marroquí, llatinoamericà, Àsia, subsaharià… I al capdavant de cadascun hi havia algú procedent d’aquesta zona. Jo estava encarregat de la població negra, subsahariana. Des del punt de vista econòmic, jurídic, de les necessitats d’inserció, tots els emigrants són iguals. Però cada grup de població també té algun aspecte específic. D’aquí aquesta organització.

En qualsevol cas, Nous Catalans es dirigia a la que podríem denominar nova emigració, no als emigrants en general, inclosos els procedents d’altres llocs d’Espanya?

Això és important de matisar. Perquè un murcià té la Casa de Múrcia, el seu espai propi de trobada entre ells. Igual que els gallecs, per exemple, que es troben molt sovint, o la Federació Andalusa. En canvi, altres grups no tenen aquestes possibilitats. O sigui, que una cosa és el reconeixement de la diversitat i una altra l’afany manipulador. El que passava amb Nous Catalans és que, al final, les coses a les quals es comprometia, com en el meu cas, amb la comunitat africana, no es feien. Tot es reduia a mítings polítics, mentre la gent tenia els seus problemes sense resoldre. I és aquí on sorgeix el problema. Però en qualsevol cas, no podem comprar l’emigració des d’Espanya amb la nova emigració extraeuropea. Quan a mi em planteja Nous Catalans que s’intentarà ajudar aquesta gent em sembla bé, esclar. El mal és quan aquesta promesa es converteix en una instrumentalització.

Quina era la visió de Nous Catalans respecte als nous emigrants? Paternalista, condescendent, intere3ssada… o més aviat altruista o solidària?

Hi havia un supremacisme exagerat, perquè la manera com es va estructurar ja era en si mateixa un escàndol. Ni jo ni cap responsable de qualsevol espai podia accedir a alts càrrecs del partit. Tot passava a través de l’Àngel. Actuava com un governador o un virrei: “Tu encarrega’t de controlar aquesta gent, domina-la i fes amb ells el que vulguis”. I això li feia pujar els fums. I jo em pregunto: com és que un partit polític tan seriós va poder cometre un error tan greu? De fet, Àngel Colom pretenia controlar aquest espai des de la creació del Consell per a l’Emigració, l’any 2001. I com que no se’n va sortir va ser aleshores que va marxar al Marroc, d’on va tornar dient que ja tenia una experiència en emigració.

I d’on sortien els diners per a Nous Catalans?

Jo no ho sé. Però hi havia empleats, càrrecs, moltes despeses… I els blancs, els nadius catalans, estaven en nòmina, cobraven. Ja ho explico al llibre. Els altres, els emigrants, estàvem als espais on no es cobrava. Cosa que em sembla d’un supremacisme exagerat. I el que a mi em va soprendre i em va disgustar molt és que els altres companys dels espais o no deien res o em demanven que intervingués jo, fent valer que creien que la meva relació amb Colom era més estreta. Hauria estat procedent no que jo presentés una demanda, sinó que ho haguéssim fet tots els directors dels espais. Perquè tots estàvem maltractats de la mateixa manera. Però jo vaig pensar: “Sóc sociòleg, un professional, tinc un currículum (el de l’Àngel Colom no és superior al meu), sóc un ciutadà, membre del partit, fins i tot abans que ell, i no toleraré que em faci això”. Tot i que em va costar moltíssim demostrar el compromís laboral que havien contret amb mi, vaig tirar endavant la demanda.

Com funcionava l’operativa de Nous Catalans?

En el meu cas, vaig fer un petit estudi de camp per conèixer les necessitats reals de la gent, que jo canalitzava cap a la fundació, sent conscient que algunes qüestions, com els papers, són competències de caràcter estatal. Però sí que es podien fer coses en polítiques socials. Fins que vaig començar a constatar que les meves propostes no eren ateses. La gent se’n va anar desentenent i, esclar, em començaven a veure com un venut o un impostor. Això em va posar en una situació molt difícil respecte a la comunitat negra, fins al punt que hi ha llocs on no puc ni aparèixer. I l’escàndol va ser tan gran que, el setembre del 2016, Artur Mas va decidir abaixar la persiana de Nous Catalans, Jo vaig intentar portar el tema a la direcció del partit, però no em van fer cas.

Quin sentit podia tenir promoure adhesions d’emigrants a CDC si la majoria no tenen ni dret de vot?

Aquesta és una de les coses que a mi em sorprenien. No votaven, però síque podien anar als mítings i contribuir perquè es veiés més gent, cosa que ven en política. En el cas africà, el col·lectiu està molt fragmentat. N’hi ha que tenen nacionalitat espanyola, els que tenen residència, els sense papers… Per tant, és difícil de quantificar, tot i que poden ser entre 150.000 i 200.000 persones. D’aquestes, la immensa majoria estan en situació precària. És un col·lectiu amb poca capacitat d’influència poítica, però, esclar, mostrar que tens negres ven molt: “No som racistes, integrem…”, és el que es vol transmetre amb aquesta política.

Des de la seva perspectiva, com percep actualment el nacionalisme català?

Jo parlo d’una endogàmia en aquesta política catalana. Hi ha un tancar-se en banda d’udn grup. I tant els és que siguis català, d’origen basc o de qualsevol altre lloc. Només funciona l’egolatria, el “nosaltres, nosaltres, nosaltres”. I això, naturalment, em preocupa perquè està acabant amb tots els esforços d’integració que s’han intentat dur a terme. Alguns em deien afrocatalà, i jo sempre he dit que em considerava català d’adopció perquè no renuncio als meus orígens, però tinc afecte per Catalunya. Jo he notat una deriva, sobretot des del 2013 cap aquí. I no sé si la crisi econòmica hi ha pogut influir. Però el que és cert és que una casa ensorrada s’aixeca millor amb moltes mans. A Catalunya es parlava d’identitat, però no hi havia un ambient obertament antiestranger. Ara els discursos els veig més tancats, tot i que no crec que elcas català es pugui comprar amb els moviments xenòfobs europeus que, en general, tenen un granj component antiemigració. A mi m’agradava quan Convergència deia que volia contribuir a la governabilitat d’Espanya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides