Les quatre Catalunyes

No és cert que Catalunya estigui dividida en dues meitats. O, si més no, no és cert que només siguin dues les meitats de la divisió; pel cap baix, en compto tres, i m’agradaria pensar que en són quatre. La primera divisió, la que salta a la vista, la que omple portades de diaris, és la de la Catalunya independentista i la de la Catalunya unionista. Després, en el primer bloc, es produeix una subdivisió evident: els independentistes s’han dividit entre els qui mantenen la idea de tirar pel dret, peti qui peti, o els qui, vist el pa que s’hi dona, defensen una independència tranquil·la, que combini el diàleg amb l’eixamplament de les bases –un eixamplament d’altra banda necessari per sortir de l’empat. Finalment, voldria pensar que el bloc unionista tampoc és monolític, que n’hi ha que, molt visiblement, volen imposar la unitat a qualsevol preu, a hòsties si convé, però que també n’hi ha d’altres que aposten per un encaix dialogat de Catalunya amb Espanya.

Si això fos així, si les quatre parts al·ludides fossin certes, el quid de la qüestió seria agafar els de la independència tranquil·la i els de l’encaix dialogat i asseure’ls a raonar –fer ús de la raó. Algú em dirà que aquestes parts són minoritàries, sovint silenciades, i la idea estèril, i segurament té raó; això no obstant, jo, vist el panorama i la manca d’altres solucions, els hi donaria una oportunitat. Fins ara, el procés deambula a cops de rauxa: els més independentistes i els més unionistes s’han picat les crestes. A partir d’ara, fóra bo que els flancs moderats del procés, els del seny, adquirissin certa rellevància a la recerca de la resolució del conflicte.

Fins ara la fressa ha guanyat l’endreça, però si volem sortir de l’atzucac en què ens hem ficat, haurem d’assossegar-nos. Qui hi hauria en aquesta hipotètica taula? Doncs, tots aquells que entenen que la precipitació no és bona companya de viatge, i que cal eixamplar les bases de les seves respectives i legítimes apostes per desempatar Catalunya. D’una banda, aquí hi ha gent d’Esquerra, però i també n’hi ha del PDeCat i fins i tot de la CUP. De l’altra banda, hi trobem ‘comuns’ i gent del PSC.

Una de les figures més vilipendiades del procés ha estat, sens dubte, la figura de l‘equidistant. Deambular pel camí del mig d’un camp de batalla, amb foc creuat, requereix cert valor, si no estultícia. De fet, s’entén la incomprensió dels no equidistants, perquè esdevé difícil equidistar entre els qui piquen i els qui reben les hòsties. Parèntesi: El procés ha estat desproporcionat perquè els uns han tingut i tenen la força, i l’apliquen, mentre els altres transiten a les palpentes per tortuositats mai abans explorades; el procés no és un ral·li en què abans pots estudiar el sender, més aviat seria un Dakar, a on es desconeix el terreny que trepitges (tanco parèntesi). Això no obstant, per mirar de reconduir la situació, fóra bo posar en voga la figura de l’equidistant. Desenganyem-nos, l’equidistància pura no existeix i els uns escoren cap a l’independentisme i els altres cap a l’unionisme o constitucionalisme, però ho fan des d’una visió empàtica. I, desenganyem-nos, aquest, com qualsevol altre conflicte, només es podrà resoldre des de l’empatia. La situació injustíssima dels ‘Jordis’, l’Oriol i el Quim bé mereix un major esforç empàtic. Com deia aquell, “només pot ser just, qui és capaç de posar-se en el lloc dels altres”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides