Em fa enveja veure a la televisió el “Referendum regionale consultivo sull’Autonomia del Veneto” de Verona. “L’herba sempre és més verda a casa del veí”, però és que sembla que tenen menys galimaties dialèctics que nosaltres.
Els catalans que volen marxar d’Espanya ¿no volen dir que marxi Espanya, car ells ja són a casa? És com allò de “Adelina, anem a dormir que aquests senyors voldran marxar”. I això de la independència, ¿no s’hauria d’independitzar l’Estat espanyol, que és el dependent?
Aleshores el mot “llei”, que segons la Real Acadèmia Espanyola és un “mandat d’alguna cosa d’acord amb la justícia i per al bé dels governats“; a banda que, com diu Cèlia Sànchez-Mústich (“Carta a mi teniente”, Plataforma Súmate), “ley es como los chinos pronunciarían rey”, el problema està en la frase “el bé dels governats”.
Per a uns governats, “el bé” és que deixin de governar-los aquells que els expolien; per als altres, “el bé dels governats” implica el bé dels governants i els “subvencionats” en funció d’un projecte de país gran, compacte i temible, cosa que consideren “d’interès general” (sinònim de “bé” que apareix en l’article 155).
I és que com va dir el jutge Baltasar Garzón a la Sexta, l’article 155 no estava pensat per ser aplicat i està mancat de contingut específic. ¿S’entendria llavors que el 155 s’hauria d’aplicar en cas que una autonomia “ataqués” una altra amb intenció de malmetre-la? Doncs això no és allò que ha fet Catalunya, sinó allò que ha patit.
I és que el llenguatge jurídic sense meditació és molt ambigu i solipsístic (el solipsisme sosté que l’única cosa cognoscible és l’existència de la pròpia ment, i per això l’ésser humà s’enganya sistemàticament –Descartes dixit).
Mentre uns solipsistes efectuen atacs policials i polítics, i estan segurs de fer-ho “bé”, els de l’altre bàndol demanen llibertat i es pretenen defensar amb les mateixes lleis que han rebutjat, pensant que d’aquesta manera guanyaran.
En tot aquest embolic de paraules, conceptes i sentiments, uns acusen els altres de ser poc solidaris, i aquests estan cansats de ser solidaris per la força des de fa segles. No hi hauria una manera d’asseure’s representats de la “gent normal” sense els governs (els batlles, per exemple) i parlar de com organitzar la feina i les ajudes?
No tindria sentit estipular la solidaritat de manera que cap autonomia aportés més del doble del que aporta l’autonomia que aporta menys, i que cap autonomia no percebés menys de la meitat de l’autonomia que percep més?
Posats a ser solipsistes, puc inventar el meu món paral·lel i pensar que potser Tothom ho està fent “molt bé“; que allò que vindrà serà òptim: tot i que uns quedin cecs i els altres bornis (per a conxorxa de ratolins americans i corbs russos), estarem millor Tots fora de la UE; les terceres parts que treguin profit donaran feina als immigrants que fugen de les guerres, good for them.
Una involució desitjable per unir-nos davant dels veritables mals: el desastre ecològic, la pol·lució de l’aire, la mort dels oceans, l’alcoholisme i els conseqüents trastorns bipolars.
Si és que, com ja va dir fa temps el poeta Enric Casasses, “Catalunya sempre ha estat independent, però n’hi ha que encara no s’han adonat“, tot això és diversió, i la resta que vagi a missa.
