Desenganyem-nos, fins als atemptats de Barcelona i Cambrils els Mossos tenien mala premsa. Des del seu desplegament, el cos policial català acumulava actuacions desproporcionades. Per exemple, fins a set persones han perdut un ull per culpa de les bales de goma a Catalunya, el cas més conegut és el de l’Ester Quintana, que va perdre l’ull com a conseqüència d’una bala disparada pels Mossos durant la vaga general de novembre de 2012. La pressió de Quintana i de les altres víctimes va forçar la prohibició de les bales de goma. La Generalitat havia passat de defensar a ultrança els Mossos a reconèixer responsabilitats.
Segurament el cas Quintana és el punt àlgid del divorci entre Mossos i societat, però hi ha altres divergències, i no menors. Un bon exemple és l’expeditiu desallotjament del moviment 15-M de la plaça Catalunya el maig de 2011. El comissari Sergi Pla diria després a Jordi Évole que Gandhi també hauria sortit a cops de porra de la zona. El sotsinspector Jordi Arasa va ser condemnat per una falta de lesions, entre altres al llavors periodista, després candidat de la CUP, David Fernàndez.
El llistat d’abusos és més gran. Els Mossos també s’han esplaiat en diversos desallotjaments, com ara el de Can Vies. Especialment escandalosos han estat els casos de maltractaments; el Suprem va condemnar l’any 2009 a cinc Mossos per delictes de tortura, maltractament, lesions i detenció il·legal d’un home que van apressar per error; finalment van ser indultats, com també els del cas Bikini. Una dura intervenció dels Mossos va ser una de les causes de la mort de Juan Andrés Benítez l’any 2013. El web de delacions, l’operació Pandora, o el cas de corrupció policial Macedònia completarien la llarga llista de taques a un expedient, el dels Mossos, que no podria qualificar-se d’impol·lut.
Però l’actuació dels Mossos en els recents atemptats de Barcelona i Cambrils semblava haver conciliat la relació de la policia i la societat catalana. La desarticulació exprés de la cèl·lula i l’elogiat desplegament comunicatiu (des del compte de Twitter fins al major Trapero) han actuat de bàlsam guarint l’aflicció i refent una relació que semblava irreconciliable.
Això no obstant, després que els Mossos abatessin el conductor de la furgoneta i just després que el president Puigdemont es pengés la corresponent medalla de la desarticulació en una roda de premsa, ben flanquejat pel conseller Forn i pel major Trapero, s’han engegat els ventiladors fecals en forma d’alerta de la CIA desoïda pels Mossos, buscant potser retornar a la desafecció.
La veritat és que costa d’estriar el gra de la palla del conflicte. Sembla clar que l’avís va existir, encara que no el fes la CIA. Sembla clar també que, enmig d’una allau d’alertes habituals, l’avís no va merèixer més importància; no la va merèixer pels Mossos, com tampoc pels cossos de seguretat de l’Estat. També sembla clar que aquella alerta res té a veure amb els atemptats catalans, que van néixer de la improvisació després de l’explosió d’Alcanar. Això no obstant, ni Puigdemont ni Rajoy haurien d’amagar el cap sota l’ala.
Crec que la fressa de la polèmica no ajuda a l’endreça del conflicte. El que ens hauria de preocupar és si va ser ben analitzada l’explosió inicial d’Alcanar, que no ho sembla, o si l’operació Gàbia funciona prou bé, i especialment hauríem de ‘perdre’ el temps buscant mesures pal·liatives per evitar que en un tres i no res un grup de joves pugui ser captat per atemptar, o com combatre les derivades de xenofòbia. Resumint, el que cal és buscar què pot haver fallat per intentar evitar que torni a passar. La resta, el soroll, fa que els terroristes es facin un tip de riure.
