“És temps de parlar”. El secretari general del Tribunal Permanent dels Pobles, Gianni Tognoni, va tancar amb aquesta frase la sessió d’aquest organisme “sobre les violacions amb impunitat dels Drets Humans de les persones migrants i refugiades“, que s’ha celebrat a la Universitat de Barcelona els dies 7 i 8 de juliol.
Una cinquantena d’associacions defensores dels drets humans i de les persones migrants i refugiades van donar, amb aquestes jornades, el tret de sortida d’un procés que tindrà una primera concreció en l’audiència que celebrarà el Tribunal a finals d’any. És previst que en faci una altra el 2018.
La trobada va evidenciar que hi ha moltes persones i molts col·lectius de molts països que estan indignades pel tractament que reben aquells que fugen de la pobresa, la misèria, la inseguretat, el risc físic o la fam i demanen una acollida humana i humanitària. “Ens tracten com escombraria”, va denunciar un representant del Sindicat Popular de Venedors Ambulants.
Ningú no és escombraria. I ningú no és il·legal, com reivindiquen els migrants que volen que se’ls tracti com a persones.
El memorial de greuges és enorme. Des dels milers de persones que s’han ofegat al Mediterrani, les que es deixen la vida al desert africà o a la frontera sud dels Estats Units, les que són detingudes amb qualsevol motiu, traslladades a un centre d’internament d’estrangers i deportades als seus països d’origen, les que són expulsades d’Aràbia Saudita quan ja no es necessita la seva mà d’obra o les que pertanyen a minories com els rohingya a Myanmar o a col·lectius indígenes del Brasil, amenaçades de genocidi.
L’activista mexicana Leticia Gutiérrez, que es va presentar com a “migrant per opció”, va afirmar que “res no ens diferencia. Només que estem en llocs geogràfics diferents” i va advertir que “si no som migrants ara, ho serem ben aviat”. Cal “una nova civilització, una nova humanitat”, va dir.
Pot néixer d’iniciatives voluntarioses com aquest Tribunal? Els que l’impulsen són conscients que sembla un objectiu impossible, utòpic. Potser per això dos dels ponents van citar l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano quan assenyalava que el dret de somiar no està inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans, però ningú no ens el pot prendre.
