El telèfon i l’entrepà

La temptació és gran i jo he caigut de quatre grapes. M’havia promès que no tornaria a escriure sobre el judici del cas Palau, però no ho he pogut evitar, sobretot després d’escoltar la quantitat de barbaritats que s’han explicat en les últimes sessions i el poc ressò que aquestes han tingut sobre el poble català, tan procliu a manifestar-se per tantes causes perdudes com l’acolliment de refugiats o la independència de la pàtria. A diferència de la majoria, jo segueixo estupefacta després de descobrir que entre els despatxos on es talla el bacallà existeixen línies telefòniques que no passen per centraleta i telèfons amagats en calaixos.

Tot el que aquests dies s’ha escoltat en un dels judicis més importants a l’oligarquia catalana que es nodreix de corrupció i impunitat supera amb escreix la imaginació dels guionistes del Polònia. Resulta que Joan Llinares, concentrat en la seva missió fiscalitzadora dels comptes del saquejat Palau de la Música, no només va descobrir un transvasament de diners públics a les butxaques de Fèlix Millet i a altres butxaques. També va trobar un telèfon de taula guardat en un dels calaixos del despatx de Jordi Montull. I si el va trobar va ser perquè va sonar en el moment més inoportú. La troballa el va descol·locar tant que quan va sentir la veu de Felip Puig parlant a l’altra banda de la línia no va ser capaç de dir ni ase ni bèstia.

Felip Puig, l’actual president de l’empresa que gestiona el tramvia de Barcelona, forma part de la casta pujolista que ha manat sempre i encara mana en aquest país amagada sota unes altres sigles polítiques. La col·lecció de càrrecs que acumula Puig no es deu tant a la seva intel·ligència o currículum professional, com a la seva maquiavèl·lica forma de fer política. En tant que responsable d’Interior, Felip Puig ha estat un dels consellers més odiats amb permís de Boi Ruiz. Ell va enviar els mossos a trencar caps a la plaça Catalunya per fer callar el 15M i va menysprear fins al vòmit l’Ester Quintana. Amb la trucada a Llinares pensant-se que era Montull no només va demostrar les seves poques llums, sinó també la barra del que se sap intocable.

La desconcertant declaració de l’excomptable del Palau em va agafar distreta imaginant-me Donald Trump rebent instruccions de Vladimir Putin des d’un telèfon amagat en un calaix del despatx oval. Tot i haver treballat 25 anys a les ordres dels Montull, Rosalía Inglés no se’n recordava de res del que li preguntaven, fins al punt que la jutge li va etzibar si tenia algun problema mèdic que justifiqués la seva sobtada amnèsia i la incapacités mentalment per dir la veritat. Tanmateix, ningú supera l’avi Millet en la seva interpretació magistral de vell sonat i desvalgut. No hi ha sessió que no es vegi interrompuda per la seva veu demanant a crits i amb molta mala educació d’anar al bany. La comèdia no acaba aquí. Cada matí es porta per esmorzar un entrepà, suposo que sense res a dins per demostrar que és més pobre que una rata, que es menja a la sala per a disgust del personal de neteja de la Ciutat de la Justícia.

Tampoc puc parar de pensar en el ridícul dels auditors Antoni Gracia i Roger Margarit, i en com s’han cavat la seva pròpia tomba professionalment parlant. Els dos responsables d’analitzar els comptes del Palau mai van detectar irregularitats ni tampoc van comprovar si les factures que es feien per emmascarar el desviament de fons a Convergència eren falses malgrat les quantitats desorbitades que es pagaven. No sé jo si els caps de Gracia i Margarit deuen estar gaire contents perquè les seves declaracions posen en dubte la professionalitat del Gabinet Tècnic d’Auditoria i Consultoria SA (GTAC). Que uns auditors es refereixin als seus clients pel nom de pila com si fossin amics de tota la vida és sospitós, però que GTAC tingui entre els seus clients preferents la Generalitat de Catalunya ho és encara més.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides