Tot i que la premsa li recrimina que amb prou feines concedeixi entrevistes, la veritat és que el barcelonisme entén i accepta sense alterar-se tant aquest silenci mediàtic, al capdavall intranscendent, com el secretisme tancat en aquesta gran decisió pendent sobre el seu futur més enllà de la data de caducitat del seu actual contracte, el 30 de juny del 2018. Això vol dir que, quan només falten nou mesos per poder negociar lliurement amb qui vulgui a canvi de la major prima de fitxatge que cap altre esportista hagi pogut cobrar mai, Leo Messi posseeix el control absolut d’una subhasta en la qual almenys dos clubs, PSG i Manchester City, pagarien avui 150 milions d’euros per començar la licitació.
Igualment, si el FC Barcelona persegueix lligar la seva continuïtat, haurà de pagar un peatge econòmic semblant o superior, ja que l’últim gran contracte de Messi, que complirà 30 anys al juny, el signarà probablement com a Pitxitxi de la Lliga i de la Champions, com a Bota d’Or i qui sap si amb una altra Pilota d’Or. El sí del millor jugador de la història, però, no dependrà només d’una quantitat desorbitant de diners, sinó d’aspectes emocionals, esportius, familiars i personals que situen el Barça com el club on gairebé amb tota seguretat Messi seguirà sempre.
UN GEST DELATADOR
Aquest mateix futbolista tan parc de paraules com generós en compromís, futbol, gols i títols, va donar dimecres passat una mostra inequívoca del que veritablement sent pel Barça. Una cosa que mai abans havia fet, com llançar-se a celebrar amb la grada la bogeria del 6-1 sobre el PSG, culminant la major gesta futbolística del futbol europeu en més de cent anys, només es pot interpretar com un gest que exigeix la seva continuïtat.
La qüestió no és si Messi encaixaria malament el menor regateig del club. És que la mateixa afició no ho entendria, ni és una cosa que es plantegi Josep Maria Bartomeu, obligat a signar un xec en blanc per no passar a la història com el president que va deixar escapar Messi. No ho farà, per descomptat.
A aquesta situació s’ha arribat perquè el Barça no va anticipar els seus moviments, però també perquè Jorge Messi, pare i representant del crac, va jugar convenientment les seves cartes per prendre el màxim avantatge en aquesta cruïlla en què no hi haurà, costi el que costi renovar Messi, la menor estratègia de pressió, xantatge o extorsió. No ho ha fet mai ni ara ho farà tampoc. Jorge Messi, per ordre del seu fill, ha rebutjat durant anys una darrere l’altra les insistents i marejadores ofertes rebudes per anar-se’n, ofertes amb les quals hauria doblat o triplicat els seus ingressos sense cap risc de ser condemnats tots dos a penes de presó per delicte fiscal.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
