A vegades les xarxes socials les carrega el diable perquè amplifiquen les barbaritats dialèctiques de descerebrats. Els treballadors d’El Periódico ho saben molt bé perquè han estat els últims a experimentar en carn pròpia com pot arribar a ser de mesquí i menyspreable l’ésser humà quan se li dóna una plataforma on airejar la seva podridura mental. En ple procés de desballestament del seu diari -amb acomiadaments i rebaixades de sou com a aperitiu del que, jo aviso, els acabarà arribant- han volgut llançar el seu drama particular als quatre vents per rebre suport, ni que sigui moral, d’una societat teòricament cada cop més sensibilitzada amb l’abús de poder i les injustícies.
Tanmateix, la resposta de la caverna independentista hiperventilada a base d’insults per la línia editorial i de desitjos que el rotatiu tanqui i tothom es quedi sense feina per espanyolista els ha deixat ben descol·locats. I és que acusar un diari de tendenciós per seguir una línia política que no és la teva és de ximples i més quan l’existència dels mitjans de comunicació catalans i de tota la premsa escrita barcelonina no s’entén sense el control polític i les subvencions públiques. És aquest control descarat heretat del franquisme i exercit amb total impunitat al marge del color ideològic, el que ha fet possible fer passar comissaris polítics per periodistes i promocionar redactors mediocres a llocs de responsabilitat pel sol fet de tenir carnet.
No diré noms perquè ara no ve al cas ni tampoc tinc ganes de buscar-me més enemics dels que ja tinc, però la llista és llarga. Diguem que vaig ser testimoni d’aquesta pràctica tan antidemocràtica durant els meus anys de redactora del diari Avui i sé que les portes giratòries entre institucions, partits polítics i mitjans no han parat mai quietes gràcies a una legislació feta a mida per controlar l’opinió pública. Un periodisme veritablement crític amb el poder s’hauria de poder dotar d’un règim d’incompatibilitats que regulés aquest transvasament descarat, igual que hi ha un codi deontològic per tractar temes com la violència masclista. Ja sé que poques vegades es compleix, però com a mínim existeix.
Recordo que fa uns anys, quan el món del periodisme encara gaudia de glamur i les plantilles tenien bons sous i contractes fixes, els periodistes de la meva generació somiàvem acabar treballant en els tres diaris més importants de Barcelona perquè els seus redactors podien agafar taxis a càrrec de l’empresa, tenien els àpats pagats i, quan viatjaven, ho feien en classe business, s’allotjaven en hotels de cinc estrelles i les sucoses dietes disponibles els permetien dinar amb un vi que costava el triple del que em pagava el meu diari per dia de feina. La vida regalada d’aquests patricis de la professió era envejable a ulls dels aprenents encara que de tant en tant els passés factura pels excessos.
Per ironies de la vida, un d’aquests privilegiats va cometre l’error de venir fa poc a un dels sopars que de tant en tant celebrem un grup d’amics periodistes per fer teràpia i premiar el més desgraciat de tots. Ho va fer convidat per un dels membres del nostre cada dia menys selecte club de les tres pes –periodistes precaritzats a perpetuïtat- i no va parar de lamentar-se de la nova retallada del sou i de les terribles condicions laborals a les quals estava sent sotmès, començant pel règim de terror que la incertesa de ser acomiadat en qualsevol moment ha generat en una redacció acostumada a la bona vida.
La seva història no em va commoure perquè els set anys que porto treballant a preu fet i encaixant putades de col·legues m’han convertit en una mala persona. Aquest ploramiques que ens demanava comprensió era el mateix que un dia –feia poc que jo havia plegat amb el primer ERO i estava en estat de xoc- em va escopir a la cara que el meu diari es mereixia tancar perquè era un pamflet convergent. Aleshores ni ell ni jo sabíem que el devastador tsunami no fa distincions entre patricis i plebeus, i que les imparables onades ara envesteixen amb força els mitjans que un dia van ser sinònim de paradís. És bo saber que la solidaritat entre castes és un conte de fades perquè el cop no sigui tan dolorós.
