La magnitud i varietat del lladrocini dominant constata que no es tracta de quelcom singular, aïllat, personal -com proclamen els de la casta, amics, reunits i socis- sinó d’un fenomen estructural en tota regla, el sentit últim del qual cal buscar-lo en l’ànim de lucre.
“L’ànim de lucre o lucrativitat -diu la Wikipedia- és la realització d’un acte o d’una activitat o d’un emprendiment, és la cerca d’un guany individual, d’un profit, d’un avantatge, d’un superàvit individual”. Doncs bé, aquest és, ni més ni menys, el propòsit que mou, ha mogut i mourà als Pujol, Urdangarín, Bárcenas, Corinna, Almodóvar, amics de Felipe González, Messi, Soria, Pilar de Borbón, Ausbanc, etc., etc., etc. Perquè, com és natural en el món en què vivim, tothom té dret a incrementar el seu patrimoni, segons com millor ho consideri.
Davant l’acuit de l’ànim de lucre, la qüestió de la legalitat o licitud de l’acte d’enriquir-se és només formal, no només perquè, com a Batman i Superman, les fronteres entre el bé i el mal són difuses i fosques, sinó perquè la norma és només una convenció. El que fins ahir era delicte pot convertir-se avui en alguna cosa perfectament legal, només cal modificar la llei. És més, no falten múltiples exemples que il·lustren l’existència de preceptes, disposicions i complets sistemes jurídics que emparen legalment autèntics lladrocinis i barbaritats. No és gens d’estrany, en conseqüència, que els lladres al·leguin que els seus robatoris són legals.
És natural que en un estat de coses que sacralitza la propietat privada es legisli, amb petites variants, a favor d’ella. Qui va dir que els governs no són sinó mers consells d’administració de les empreses? Per tot això i molt més, la qüestió del robatori no només es planteja, com així s’obstina a fer-ho l’opinió dominant, entre legalitat i il·legalitat sinó, sobretot, entre decència i indecència. Una frontera que la gent comuna, que diria Ada Colau, distingeix amb força nitidesa. A més, quan algú roba ho fa amb la finalitat egoista d’enriquir el seu patrimoni a costa del de la seva víctima. En el cas dels evasors d’impostos, com ho són els més de 100.000 de Panamà, la víctima és el públic, el conjunt social. I això ho sabem tots, més enllà de la legalitat o il·legalitat dels procediments.
Perquè això funcioni, legalment o il·legal, resulta imprescindible l’ocultació, la hipocresia, les tenebres o com se li vulgui dir. Perquè, naturalment, mentre la matèria no es coneix, no pot existir causa. I així ha vingut funcionant l’assumpte des de l’eternitat dels temps. Però resulta que les coses canvien, el món es fa una mica més transparent; els jutges, com afirma Berlusconi, són comunistes; la ciutadania reclama protagonisme… i acaba passant el que li va passar al coronel Tejero el 23 F: que entra en el saloon donant una puntada a la porta, sense adonar-se que hi ha càmeres de TV gravant i això és la seva perdició.
Així, el tema -el de Panamà i adjacents- potser caldria entendre’l més com un desajustament del sistema (del sistema de robatori institucionalitzat) que com una excepció. De la nit al dia, el tinglado per fer fructificar els dinerons es queda amb el cul a l’aire. La ciutadania (entesa en el seu conjunt com els que no tenen res per evadir o robar) descobreix estupefacta que està envoltada de lladres…
I què fa l’statu quo? Córrer a tapar forats, callar boques, blindar-se legalment, perseguir als denunciadors… per garantir la impunitat, perquè tot segueixi igual, perquè els dinerons segueixin reproduint-se. I si el sistema fa aigües, si la forma de robar es desfasa, si els partits polítics a l’ús ja no funcionen com haurien de fer-ho per assegurar l’ànim de lucre, ja ens traurem de la màniga nous partits, noves normatives, noves cares capaces d’aggiornar la funció. Però eppur si muove, com va dir Galileu, perquè tenim a Assange, Snowden, Falciani, John Doe… i molts, moltíssims més, que a costa de la seva llibertat, posant en risc la seva pròpia vida, segueixen creient i apostant per la decència.
