Encunyar moneda pròpia és la màxima expressió de la sobirania d’un país. Això ha estat així històricament i a Catalunya -com sap molt bé el vicepresident d’Economia i Hisenda de la Generalitat, Oriol Junqueras, que n’ha fet la seva especialitat acadèmica durant la seva etapa a la Universitat Autònoma- hem tingut moltes monedes medievals que ens diferenciaven dels regnes veïns: el coronat, el reial, el pes dur, el diner de billó, el croat…
Els processos d’unificació política han comportat, en paral·lel, la supressió de les divises locals. Amb la revolució de La Gloriosa, que acabaria amb la proclamació de la I República, l’any 1868 es va adoptar la pesseta com a moneda única espanyola, ideada pel català Laureà Figuerola. L’última mostra -fins ara- la tenim en els euros que, des de l’any 2002 portem a la butxaca els ciutadans de 19 estats de la Unió Europea.
El destí de la Humanitat és l’articulació d’un veritable govern mundial, construït democràticament de baix a dalt i sobre la base d’estructures federals integradores. L’ONU és l’embrió que ens anuncia aquesta nova era i la Unió Europea és el laboratori d’assaig on s’experimenta. Aquest procés acabarà culminant amb l’adopció d’una única moneda internacional, si és que els diners en el seu format actual -peces metàl·liques i papers impresos- continuen tenint sentit operatiu.
A les societats més avançades, com les nòrdiques, gran part de les transaccions ja es fan avui electrònicament i amb targetes de plàstic. La dinàmica del comerç mundial, totalment globalitzada, exigeix la simplificació dels tràmits i el canvi de divises en la compra/venda de mercaderies és una rèmora que, tard o d’hora, acabarà sent superada per la força de l’evidència. En aquest context, la lluita dels grans estats democràtics contra els petits “paradisos fiscals” -l’escarment contra Panamà n’és la prova- serà implacable i sense treva.
Els europeus podem viatjar des de l’estret de Gibraltar fins al cercle polar àrtic sense necessitat de passaport, ni de passar duanes, ni de canviar de moneda. Jo encara recordo perfectament quan per anar a Perpinyà calia mostrar el passaport als gendarmes i bescanviar pessetes per francs. D’això no fa pas tants anys i de ben segur -tret dels nostàlgics d’extremadreta i dels neomedievals recalcitrants- que ningú no enyora tornar a aquelles èpoques passades.
Les finances de la Generalitat han arribat, aquest 2016, a una situació dramàtica, amb un deute de 72.000 milions d’euros i la credibilitat del deute totalment enfonsada en els mercats internacionals. Sortir d’aquest atzucac -provocat per l’injust sistema de finançament autonòmic, però també per la irresponsable gestió menada pels governs de la plaça de Sant Jaume- requereix molta intel·ligència i una gran capacitat negociadora.
La “prova de foc” per mesurar la racionalitat d’Oriol Junqueras i la seva connexió amb la realitat són els Pressupostos que ha de presentar en les pròximes setmanes. Pensa adaptar-los a les exigències que li vénen de Madrid i Brussel·les o bé tirar pel dret, engrandint el dèficit que provoca, en bona mesura, l’escandalós sistema de la “menjadora” catalana implementat per Jordi Pujol i continuat pels presidents Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas?
Per deformació acadèmica dels seus temps de Bellaterra i per al·lucinació noctàmbula dels seus temps d’eurodiputat a Brussel·les en companyia de Raül Romeva i Ramon Tremosa, al nostre vicepresident d’Economia i Hisenda li fa “tilín” la idea que Catalunya torni a tenir, com a l’Edat Mitjana, moneda pròpia. En aquest cas, haurem de començar a encunyar ‘oriolets’ per anar a comprar ‘croissants’ al forn de la cantonada…
