Reconec la meva ignorància en qüestions de protocol, etiqueta i diplomàcia. L’ordre dels coberts a la taula no m’ha preocupat mai com tampoc m’ha interessat saber on s’ha de col·locar exactament el ministre de torn quan ve de visita oficial perquè la foto no surti desenfocada i ningú se senti tan ofès com per declarar-me la guerra. Els conflictes institucionals per aquesta raó em semblen tan absurds que no puc evitar riure-me’n, però sorprenentment sovintegen i quan s’hi barregen qüestions polítiques poden provocar una delirant reacció en cadena de despropòsits.
L’últim esperpent l’han protagonitzat els governs espanyol i català, sempre competint a veure qui la té més llarga quan es tracta de rebre autoritats estrangeres. La víctima propiciatòria ha estat el primer ministre italià, Matteo Renzi, que fa uns dies va venir a Catalunya per acompanyar els familiars de les noies italianes que van morir en l’accident d’autocar de Freginals. Renzi va ser rebut a peu d’avió pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i per la seva cabellera que ja comença a clarejar pels disgustos que li ha donat Albert Ballesta. L’encontre va ser degudament venut com un acte d’alt nivell entre dos mandataris de similar categoria, cosa que va fa posar malalta la bel·licosa diplomàcia popular.
Des del govern central no van trigar ni cinc minuts a cagar-se en Puigdemont per haver-se enganxat a l’exalcalde de Florència amb l’únic propòsit de sortir a totes les fotografies i mostrar al món que Catalunya no és una entelèquia com ells volen fer veure. Segons la versió de la diplomàcia espanyola per justificar la seva falta d’educació, Renzi havia comunicat el desig de no ser acompanyat per cap autoritat oficial a la seva arribada a l’aeroport de Reus perquè era un viatge privat, tot i que viatjava en un avió de la República Italiana. És per això, expliquen, que la delegada del govern central, María de los Llanos de Luna, es va acomiadar a la francesa tan bon punt el va veure trepitjar terra catalana.
Des de Catalunya, la versió era completament diferent. Resulta que l’encara inexpert Puigdemont –que no sap ni designar substituts- va haver d’exercir de mestre de cerimònies davant la falta absoluta de tacte del president espanyol, Mariano Rajoy, que no es va dignar ni a aparèixer en versió plasma per rebre el mandatari italià. Amb la seva delicadesa habitual, Rajoy i el seu pànic escènic es van limitar a transmetre el condol als presidents de França, Itàlia i Romania, i a la cancellera alemanya per telèfon. El que encara no sabem és si el missatge de condol havia estat enregistrat prèviament per evitar fer el ridícul habitual.
Al marge de la versió escollida, Madrid queda cada cop més lluny per entendre la desesperació de la diplomàcia catalana perquè algú els faci cas. No ho han aconseguit ni triplicant els departaments que es dediquen a difondre pel món què és Catalunya per la senzilla raó que al món Catalunya l’importa un rave. Aquesta dolorosa indiferència és la que explica que una nodrida representació del govern català integrada pels consellers de Salut, Toni Comín; Interior, Jordi Jané; i Afers Planetaris, Raül Romeva, s’afegís al seguici clandestí i no deixés Matteo Renzi en pau ni per anar al bany.
El lamentable episodi no només ha servit per ampliar encara més l’esquerda que ens separa per molt que Quico Homs s’entesti ara a reconciliar-nos. També ha posat en evidència la mala bava que gasta l’exquisida diplomàcia ibèrica. A les crítiques del govern popular per la presumpta politització de la visita, la diplomàcia catalana va respondre que Madrid s’havia inventat que el viatge era privat i que Renzi havia tornat a Roma molt satisfet del tracte rebut. A educats no ens guanya ningú, encara que molt pocs sàpiguen que existim.
