Tots clients

Sembla tenir sentit que un empresari intenti fer-nos clients seus, ja que en això li va el compte de resultats. Més estrany resulta que facin el mateix els encarregats de gestionar la cosa pública i, per postres, se n’ufanin. Serà perquè comparteixen amb els empresaris privats doctrina i també una mica més? Creuen de debò en els avantatges del privat respecte al públic? Serà que, senzillament, tenen el coco menjat per la ideologia dominant, que no acostuma a deixar escletxes al pensament crític?

Per exemple, Artur Mas no es va tallar ni un pèl en afirmar, al juliol passat, que la hisenda que proposava per a Catalunya tractaria als contribuents com a clients. No és gens estrany si tal conclusió va ser producte de deu informes encarregats (pagats) pel seu govern a consultores com KPMG, PwC, Deloitte, Everis i a escoles de negoci com Esade. I per si hi havia dubtes, Joan Iglesias, mentor del model, proclamava que “a ningú li agrada Hisenda”. “El primer que cal fer és fomentar la reputació fiscal com a marca empresarial (…) S’ha d’establir un sistema d’acreditació empresarial, una ISO”, afirmava.

Subratllava Joan Iglesias, referint-se a la Hisenda espanyola, que la relació entre l’administració tributària i els contribuents és de “confrontació i litigiositat”. Potser per això -en línia amb el que plantejaria amb el seu millor somriure Albert Rivera- proposava “suprimir les llistes d’empreses defraudadores i substituir-les per llistes d’empreses fiscalment responsables”. Tot a major glòria de la RSC (Responsabilitat Social Corporativa).

A hores d’ara, caldria preguntar-se com algú amb una visió de les coses pròpia de l’ala ultra dels Chicago boys ha pogut ser l’encarregat de dissenyar la gestió fiscal d’un nou país. Perquè coincideix amb el tarannà business friendly d’Artur Mas? Perquè realment creu en les virtuts privades de gestió? Perquè, com sembla ser, es tracta d’un “talla i enganxa” del perfecte manual de management? En qualsevol cas, com es pot estar parlant d’una qüestió crítica per a la ciutadania com és la Hisenda pública, tractant la ciutadania com a clientela? És així com Junts pel Sí veu el nou país de què parla? Un país de clients?

Aquest és, sens dubte, el somni liberal -aparentment, cada vegada més real- de fer de tot, absolutament de tot el que constitueix la condició humana, mercaderia, de tractar que res escapi a la lògica del mercat i, en definitiva, fer-nos a tots clients de tot. Aquest i solament aquest és el vector que inspira als qui, com Artur Mas i els seus amics, són seduïts pels cants de sirena del sector privat. I, tot cal dir-ho, amb un notable complex respecte a les pràctiques i sense tenir en compte que “client” és un concepte degradat i desagradable que, cada vegada més, és sinònim d’enganyat, espremut, menyspreat i, si no, maltractat. Hi ha algú que estigui bé del cap que s’identifiqui i se senti orgullós del seu banc, de la seva companyia d’electricitat o del seu supermercat? Saltem d’alegria cada cop que hem de pagar la hipoteca?

En un present que, com sosté el periodista britànic Paul Mason (Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro/ Editorial Paidós), es difumina la frontera de la propietat i el treball i entre treball i salari, seguir fascinats per l’statu quo i succedanis, com les construccions de consultoria i similars, és propi de gent desfasada que arriba tard a les coses i, sens dubte, molt mediocre. A més de resultar contradictori, absurd i fins i tot grotesc que des del sector públic es defensi el privat i que es vulgui convertir els ciutadans en clients. Però en això estem.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides