Des d’una perspectiva freda i racional és obvi que el “procés” endegat l’any 2012, arran de la imputació del “príncep” Oriol Pujol pel cas de les ITV, no té ni cap ni peus. Establir, en el segle XXI i en el marc de la Unió Europea, el principi jurídic que una regió es pot escindir de l’Estat del qual forma part per la simple decisió dels seus habitants en referèndum, és una bomba de rellotgeria que amenaça de destruir l’arquitectura comunitària, construïda pacientment i laboriosa durant més de 60 anys. Així ho han fet saber, per activa i per passiva, tots els líders occidentals, des de Barack Obama a Angela Merkel, passant per Jean-Claude Juncker i Manuel Valls. Fins i tot el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, ha explicitat que en el cas català no és d’aplicació el dret a l’autodeterminació que s’ha seguit en els processos de descolonització.
En l’òptica de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i de l’OTAN -els tres poders que determinen i controlen la nostra vida política i econòmica-, el “xarampió” sobiranista de Catalunya és un brot que cal eradicar abans que no provoqui una epidèmia. (Per l’especial conformació històrica del Regne Unit, Escòcia és un cas a part. Per entendre’ns, és com si des de Catalunya es volgués desfer el pacte d’unió amb Castella que es va consumar amb el matrimoni dels reis Isabel i Ferran, l’any 1469. Amb dues importants acotacions: això és una ucronia fora de tota lògica i, a més, implica altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó -com l’Aragó, el País Valencià i les Balears- que no hi estan d’acord).
En l’actual context, si el cas de Catalunya té -als ulls de Brussel·les- algun paral·lelisme és amb la Padània de la Lega Nord. Ja sé que CDC i ERC sempre s’han volgut desmarcar dels exabruptes xenòfobs d’alguns dirigents del partit fundat per Umberto Bossi, però, agradi o no agradi, hi ha molts trets coincidents en l’objectiu i els mitjans emprats:
*L’eslògan “Roma ladra” és idèntic al de l'”Espanya ens roba” que ha encunyat el sobiranisme català per eixamplar la base d’adeptes entre les classes mitjanes i els sectors empresarials
*La Lega Nord també va fer un simulacre com el del 9-N i exigeix, des de l’any 1997, un referèndum per decidir la secessió de les regions de la Padània (el Piemont, la Llombardia, el Vènet, la Ligúria i part de l’Emilia-Romagna) d’Itàlia, igual que el moviment sobiranista català en la seva fase de “predesconnexió”
*Umberto Bossi va donar suport a Silvio Berlusconi per constituir una majoria de govern a Itàlia, talment com va fer CiU amb Felipe González (amb la mediació de Miquel Roca Junyent) i José María Aznar (pactes dels Majestic), a canvi d’introduir reformes federalitzants i amb la diferència que els padans van ocupar poltrones ministerials
*L’any 2012, la Justícia italiana va imputar el tresorer del partit, Francesco Belsito, per blanqueig de diner i vincles amb la màfia calabresa a través de paradisos fiscals. En aquest procediment també es va desmantellar el clan familiar dels Bossi, en descobrir-se que els seus fills, Renzo i Riccardo, s’embutxacaven sumes desorbitades de diners del partit, que aprofitaven per portar un elevat tren de vida. El paral·lelisme amb les malifetes del clan Pujol són evidents, tot i que la rapinya dels Bossi no arriba a la sola de la sabata d’aquesta família catalana.
*A causa dels escàndols de corrupció, els resultats electorals de la Lega Nord han anat de mal en pitjor i ha perdut l’alcaldia d’importants ciutats, com ara Milà. L’onada del MoVimento 5 Stelle (l’equivalent italià dels “indignats” i dels Comuns) ha impactat amb força als territoris de la Padània. Tot i això, la causa secessionista manté una sòlida posició al Vènet, que l’any 2014 també va realitzar un simulacre de referèndum per la independència, i a la regió de la Llombardia.
*Els independentistes padans, tal com passa amb els seus homòlegs “hiperventilats” de Catalunya, acostumen a emprar un llenguatge barroer i caïnita amb els seus contrincants polítics, que han fet extensible als immigrants, tant del sud d’Itàlia com de països extracomunitaris. Aquesta deriva xenòfoba ha portat la Lega Nord cap a posicions assimilables a les de l’extremadreta europea, amb qui comparteix grup al Parlament de Brussel·les.
*La Lega Nord dóna suport explícit al “procés” català: el seu secretari confederal, Roberto Maroni –actual president de la regió de la Llombardia- es va reunir amb Artur Mas al Palau de la Generalitat l’any 2014 i els diputats del partit padà van lluir samarretes amb l’estelada en una sessió plenària del Parlament italià per evidenciar aquesta complicitat.
Després del “no” de la CUP a la investidura d’Artur Mas i de les brutals reaccions que això ha provocat a les xarxes socials, l’horitzó de les eleccions anticipades ens aboca a una desagradable “padanització” de la causa secessionista catalana. Cada cop menys, però més fanatitzats i agressius.
