El llibre “Banca Catalana: más que un banco, más que una crisis” es va publicar el 1985. Va aparèixer entre la presentació de la querella de la Fiscalia General de l’Estat contra Jordi Pujol i una vintena de consellers de Banca Catalana (el maig de 1984) i el seu rebuig per part de l’Audiència de Barcelona (el novembre del 1986).
Han passat quasi trenta anys i reconstruir aquella època se’m fa difícil. La memòria juga males passades. Fallen els noms i les dates. Però si es tracta d’explicar batalletes, funciona. I el cercador de Google sempre és a prop per donar un cop de mà.
Els tres autors del llibre, clar, no havíem sentit a parlar de Google quan ens vam posar d’acord per escriure’l. Érem joves, prou inconscients per fer-ho sense haver aparaulat la seva publicació amb cap editorial.
Ens hi vam posar. En Jaume i jo érem un parell d’esvalotats. L’Enric González, que en aquella època treballava, crec, a la secció d’Economia d'”El País”, era el més jove dels tres però també el més entenimentat i rigorós. Recordo que quan en Jaume i jo volíem publicar que a Banca Catalana hi havia un “forat” de no sé quants milers de milions de pessetes, ell ens corregia i aportava l’expressió correcta des del punt de vista econòmic, “dèficit patrimonial”, “passiu”, o el que fos.
Vàrem enviar l’original a una de les grans editorials de l’època –Plaza y Janés- i un dels treballadors que els llegia en va fer una bona valoració. Un 7 o un 8, crec. Van dir que ens el publicarien i ens el van pagar. Nou forat a la memòria. Ni idea de quants diners vàrem cobrar. Potser en Jaume o l’Enric ho tenen al cap.
Alguna cosa va passar, però, que va embolicar el procés. Ens van dir que aquell redactat podia donar lloc a moltes querelles i ens van enviar l’original amb tot d’acotacions del que calia canviar. No eren acotacions. Semblava el paisatge després d’una batalla. Pràcticament, s’havia d’escriure un altre llibre.
Era evident que el text havia arribat a mans d’algú que no volia que es publiqués. Però, clar, un cop pagats els autors, seria una mica estrany. El director gerent de l’editorial era (o ho havia estat fins feia poc) Antoni Comas, aleshores regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i persona de confiança de Jordi Pujol (més tard el faria conseller de Benestar Social).
Vam discutir entre nosaltres si valia la pena posar-se a refer el llibre o no. Vam guanyar els possibilistes i vam participar en unes reunions esperpèntiques amb responsables de l’editorial, amb un advocat de l’empresa pel mig. Recordo especialment quan intentaven convèncer-nos que posar el càrrec d’una persona al costat del seu nom era motiu de querella. I recordo, sobretot, la sortida que va tenir en Jaume en una d’aquelles reunions, que ens va deixar a tots bocabadats. Però això quasi millor que us ho expliqui ell.
El llibre es va publicar força retocat i suavitzat. Tot i així, va provocar un enrenou notable. No pel gust de l’editorial, que no es va esforçar gens ni mica a promocionar-lo. Vàrem quedar convençuts que el van distribuir més aviat poc i, fins i tot, que escamots de pujolistes radicals en van retirar molts de les llibreries.
Però, clar, tot això poden ser imaginacions meves. Si algú de l’altre bàndol s’anima a explicar la part de la història que coneixen, els ho agrairíem. Ara ja es poden explicar les veritats.
O tampoc?
