En els últims mesos, i a cavall de diversos esdeveniments, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha intentat buscar referents històrics per contextualitzar el seu “procés de transició nacional”. Cal dir que la barreja és indigerible i, en encetar aquest 2014, la confusió és total.
Va aprofitar el 50è aniversari de la marxa pels drets civils a Washington, encapçalada per Martin Luther King, per establir un paral·lelisme amb la Via Catalana. Durant el seu viatge oficial a Israel, no es va estar de comparar la construcció de l’estat sionista -que ha comportat l’extermini ètnic i l’expulsió de la població palestina de llurs cases i terres- amb les aspiracions del nacionalisme català.
Amb motiu de la mort de Nelson Mandela va lloar la seva intel·ligència política per bastir “una nova identitat nacional basada en el perdó i la reconciliació”. I durant la seva estada a l’Índia es va inspirar en Mahatma Gandhi per posar en valor el pacifisme democràtic del moviment secessionista català.
Però va ser en la commemoració del 80è aniversari de la mort del president Francesc Macià, el passat 25 de desembre, quan Artur Mas va explicitar els tres punts que, en clau interna, il·luminen la seva estratègia: el tricentenari de la caiguda de Barcelona, en el marc de la Guerra de Successió espanyola; el centenari de la Mancomunitat, presidida per Enric Prat de la Riba; i la figura del primer president de la Generalitat republicana.
Anem a pams. Mahatma Gandhi i Martin Luther King eren uns apòstols de la no-violència que van morir assassinats. Nelson Mandela i Francesc Macià eren homes d’acció que no van dubtar a invocar la lluita armada per defensar els seus ideals. La Guerra de Successió va ser una conflagració internacional provocada per l’enfrontament entre França i el Regne Unit que va arribar a afectar, fins i tot, les tribus índies d’Amèrica del Nord, que es van dividir entre els dos bàndols en guerra. Enric Prat de la Riba, més enllà de les seves al·lucinacions racistes, era un possibilista pragmàtic. L’estat d’Israel, que disposa d’armament atòmic, ha desobeït reiteradament les resolucions de les Nacions Unides que l’obliguen a retirar-se dels territoris conquerits a la guerra dels Sis Dies, desfermada unilateralment i sense declaració prèvia.
Identificar-se, a la vegada, amb Moshe Dayan i Martin Luther King és incompatible. Barrejar el general Moragues amb Mahatma Gandhi és una barbaritat històrica. Posar en un mateix sac Enric Prat de la Riba (líder de la Lliga Regionalista) i Francesc Macià (fundador d’Estat Català) fa riure als qui coneixem el nostre passat. Equiparar la guerra dinàstica entre austriacistes i borbònics amb la lluita contra l’apartheid de Nelson Mandela és, senzillament, surrealista.
Tota aquesta diarrea mental prova, un cop més, que Artur Mas i CDC no són creïbles ni políticament solvents. Jo tinc respecte per les persones que són coherents i que porten el seu combat fins a les últimes conseqüències, guanyin o perdin. Però m’alarma i denuncio la reiterada frivolitat intel·lectual del president de Catalunya, que té l’actual responsabilitat de dirigir els destins de la nació. Només l’ús massiu i abusiu de les subvencions als mitjans de comunicació catalans per crear un estat d’opinió predeterminat i dirigista explica que hàgim convertit aquest gris personatge amb comptes opacs a Liechtenstein i Suïssa en un presumpte i, en tot cas, presumptuós líder de masses.
Ja ho va dir el president Josep Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. I la percepció internacional, cada cop més generalitzada, és que a Catalunya estem immersos, d’un temps ençà, en el ridícul permanent. Aquí confonem el coratge amb les cagarrines.
