No han entès res… El tiet d’Amèrica

En ple segle XIX i primera meitat del segle XX moltes famílies catalanes i espanyoles van tenir un dels seus membres que emigrà cap a Amèrica. Molts d’ells varen fer una petita fortuna, a base de treballar com a lleons i explotar els recursos i les persones d’aquell nou món. Eren els anomenats “indians”.

 

Doncs bé, com va passar moltes i moltes vegades, el tiet indià, des que va començar a fer els primers ‘duros’, va anar enviant diners a casa, a la família. Aquesta, família de molt llinatge i pocs ‘duros’, va començar a administrar els recursos que arribaven. Pagaren deutes; adquiriren una casa pairal i els rellogats esdevingueren amos; compraren els camps confrontats, edificaren una casa de pisos a l’Eixample de Barcelona, remodelaren el panteó dels pares… i fins i tot, restauraren l’Església del poble i feren un tros de carretera perquè els portés amunt i avall el xofer amb el cotxe que havien comprat. I no diguem com tractaven els servents. Eren temuts i envejats, titllant de desgraciats i poca-penes aquells que no eren com ells.

 

Però un dia, el tiet, ja gran, decideix tornar. I en arribar, baixa del vaixell i els hi diu, primer diplomàticament… i desprès sense diplomàcia, que tot allò que han vingut gaudint durant trenta anys, és seu… Que ho ha pagat fins a tres vegades… Són les seves inversions i s’ha de respondre per elles.

 

I l’orgullosa i senyorial família ha de tornar enrabiada i empobrida a la casa dels masovers, amb l’única esperança que la seva filla, la neboda, s’amistanci (per no dir un nom més lleig) amb el tiet… Encara que la noia, que poc sap més que anar de botigues, té la competència de dues ‘prietas’ mulates que han vingut d’Amèrica amb ell.

 

És exactament el mateix que li ha passat a Espanya amb Europa.

 

Durant trenta anys Europa ens ha enviat puntualment i sense fallar uns 3.000 €/any/habitant, aproximadament l’1% del nostre PIB. Per rebre això, s’havien de complir unes normes, les normes dels països rics i democràtics on vàrem signar entrar.

 

Com la família del nostre tros d’història, Espanya, o millor dit, la seva “classe extractiva”, va invertir i gastar els diners rebuts sense preocupar-se de res més. Va ser temuda i envejada; tornaven els temps imperials.

 

En la situació actual, Europa ens exigeix que rendim comptes; que complim els requisits i les formes del club al que vam entrar. I això és el que ara fa mal, molt de mal. Fa mal respondre davant tercers als qui menysprees.

 

Ens ho han dit diplomàticament… i després amb resolucions que ens deixen més que malament: Espanya té oberts actualment, i només a efecte de referència:

 

– A la UE: 91 procediments d’infracció, que ens poden (a tots) costar una 20.000 milions d’euros; a part del que diré, allò del “cèntim sanitari” al final de tot, Espanya té més d’un centenar de sentències condemnatòries per executar o mal executades, entre les que podem destacar des de la del “cànon digital” a la de les “clàusules sòl” de les hipoteques. El darrer procediment endegat, ho dic per que és simptomàtic, es una demanda al TJUE per part de la Comissió de condemna a Espanya per vulnerar massivament la seguretat en el treball de la pròpia Guàrdia Civil, la espanyolíssima pròpia policia militar del tricorni.

 

– Al Consell de Europa, 70 condemnes del TEDH per vulneració dels Drets Humans en vint anys, es a dir, 3,5 condemnes per any, 4 condemnes de l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) i una llarga llista de mai acabar. En bona part d’elles hi ha sagnants referències al desdeny i opacitat trobats.

 

Curt i ras. No hi ha institució a Europa que no ens hagi condemnat, amb l’agreujant que a sobre, els bravegem i fem trampes. Altre cas simptomàtic: s’investiga una atleta per dopar-se… i la fem senadora!

 

I no és que ens tinguin mania. Aconsellaria, amable lector, llegir l’informe del Advocat General de la UE en la seva part final sobre el comportament de l’Estat Espanyol, en el tema de l’anomenat “cèntim sanitari”. Una sentència que, de plena conformitat, comportarà a l’Estat retornar 13.000 milions d’euros recaptats indegudament, multes a part.

 

http://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=143525&pageIndex=0&doclang=ES&mode=lst&dir=&occ=first&part=1&cid=507216

 

I així estem.

 

PS: Per cert, potser aquesta sí és una bona raó per marxar d’Espanya. Perquè aquestes factures pendents, el rescat, les sancions i els retorns ens tocarà, de nou, abonar-les als de sempre.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides