Per raons personals que no fan al cas, tinc un fort vincle amb la Bretanya, país que conec bé i al qual viatjo sovint, sempre que puc. Això m’ha permès conèixer de prop aquesta vella nació d’Europa i descobrir que té uns paral·lelismes territorials, històrics i culturals molt rellevants amb Catalunya.
Com Catalunya, Bretanya va assolir la seva independència amb la desfeta de l’Imperi Carolingi. Com Catalunya, aquest territori va ser escenari de les disputes entre les dues potències europees emergents, Anglaterra i França. Com Catalunya, Bretanya va pactar la seva unió amb França per la via matrimonial, amb el casament, el 1491, de la duquesa Anna de Bretanya amb el rei francès Carles VIII.
Com Catalunya, Bretanya es va rebel·lar en diverses ocasions contra el centralisme imposat per la dinastia borbònica. Com Catalunya, Bretanya va tenir els seus carlins contraris a la revolució liberal, els “chouans”. Com Catalunya, Bretanya va conèixer una represa de la identitat cultural a finals del segle XIX. Com Catalunya, el moviment nacionalista bretó també es va deixar seduir pel feixisme i pel nazisme. Com Catalunya amb Terra Lliure, Bretanya va tenir, als anys setanta i vuitanta del segle passat, una minúscula organització independentista armada, el Front d’Alliberament de Bretanya, que va cometre nombrosos atemptats contra els “colons francesos”.
La Bretanya té una superfície semblant a la de Catalunya i també està dividida en quatre departaments (províncies). La seva població, però, és la meitat que la catalana. Després de la descentralització impulsada pel president François Mitterrand, Bretanya té el seu propi Parlament, a la ciutat de Rennes, i àmplies competències autonòmiques.
Avui, la Bretanya és una de les regions més pròsperes i més dinàmiques de França. Una potent agricultura, uns ports molt actius, una indústria tecnològicament en punta i un turisme d’alt nivell donen als seus habitants, en comparació amb Catalunya, un envejable nivell de vida. A la vegada, la seva identitat nacional és més forta que mai. La iconografia bretona (banderes, productes artesanals, cerveses, ostres, sidra, formatges…) és present a tot arreu, molt més que no pas a Catalunya, i té unes connotacions empàtiques i positives.
El nacionalisme bretó és intel·ligent. Els bretons assumeixen la seva història sense frustracions i miren cap el futur amb voluntat de superació. Han posat en valor la diferència sense buscar bregues secessionistes ni enemistar-se amb els veïns. Han convertit la “marca Bretanya”, reconeguda a França i a Europa, en sinònim de qualitat… i els hi va la mar de bé.
Però quan cal defensar els seus interessos, s’hi posen de valent, i no amb emotives “cadenes humanes”. Per exemple, Bretanya, després d’una llarga lluita, ha aconseguit que no s’hi implantessin centrals nuclears a les seves costes (la que hi havia a Brennilis ha estat desmantellada). I han fet valer els seus drets històrics per tal que la seva excel·lent xarxa d’autopistes sigui gratuïta.
Però, és clar, Bretanya no ha conegut la brutal Pujoldependència de les últimes dècades que hem patit a Catalunya. Jordi Pujol, des de Fecsa, va ser un dels promotors de la nuclearització de Catalunya i, des d’Acesa, de la construcció de les autopistes de peatge. Per exemple: a Bretanya seria del tot impensable que tirés endavant un projecte tan aberrant com el BCN World que Enrique “Buñuelos”, amb el suport entusiasta d’Artur Mas i de Caixabank, vol construir a Vila-seca i Salou o que fos la “meca” europea del turisme d’espardenya i borratxera.
A Catalunya hem perdut el temps i el nord. Si un dia no em trobeu, pregunteu per mi a la Bretanya…
