Haig de dir que l’evolució de la política catalana dels últims mesos m’avorreix sobiranament. La constatació que hi ha dos blocs pràcticament simètrics -uns que estan d’acord amb els valors constitucionals espanyols i els altres que propugnen la independència de Catalunya- ja ens la sabem des de fa sis anys, quan l’antiga Convergència va decidir passar del “peix al cove” (amb el 3% de propina) a la via secessionista que era, fins aleshores, patrimoni estratègic d’ERC, des de l’entrisme en els seus òrgans de direcció, en la dècada dels 90, de militants procedents del PSAN/MDT i de l’extinta Terra Lliure.
La dinàmica de confrontació d’aquests dos blocs -vot amunt, vot avall- ens desgasta i ens paralitza com a país, com finalment ha reconegut des de la presó Oriol Junqueras. L’única solució possible passa per la reconciliació i per obrir espais de governabilitat conjunta que ajudin a curar les ferides infligides. En aquest sentit, les pròximes eleccions municipals poden ser un bon laboratori per crear aliances transversals entre independentistes i no independentistes als ajuntaments que ajudin a superar l’etapa de virulenta polarització que se’ns ha volgut imposar en una societat mediterrània, de tradició tolerant i mestissa.
D’aquests sis anys que han passat des de la imputació d’Oriol Pujol, príncep hereu de la dinastia pujolista, pel cas de les ITV -el click que va desfermar el pas de CDC de l’autonomisme a l’independentisme- lamento dues coses en especial:
1. La immensa i desgraciada pèrdua de temps que ha patit el conjunt de la població de Catalunya, segrestada per una disputa absurda i estèril que ha consumit moltes energies
2. La dissort dels nou dirigents polítics empresonats per l’organització del referèndum de l’1-O, que s’han passat i passaran mesos allunyats de llurs famílies i amics, perdent un tros preciós de la seva vida que ja no recuperaran
Com que la situació política catalana està enquistada i podrida, fa un any que vaig decidir canviar d’aires i respirar l’oxigen dels Pirineus, on he posat en marxa el diari LA VALIRA (lavalira.eu). L’experiència de tornar als orígens -Catalunya va néixer en aquestes altes i verdes muntanyes- és apassionant i enriquidora.
Us vull explicar un fenomen esfereïdor que passa des de fa algunes setmanes als Pirineus: per iniciativa de l’alcalde de Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà), Jordi Navarra, cada dia ressonen a molts pobles pirinencs els tocs de campanes de morts. És un gest simbòlic i impactant per anunciar i pregonar als quatre vents la desesperada situació d’aquestes contrades, cada cop més despoblades i envellides, difícilment comunicades, sense serveis bàsics a l’abast, oblidades i abandonades pel poder polític de Barcelona & Waterloo.
L’incendi de la independència ha fet que quedi aparcat qualsevol projecte per a la regeneració i la reconstrucció de Catalunya. Ningú no té clar, més enllà dels de la pastanaga processista, de cap a on ha d’anar el país i de quines prioritats estratègiques cal abordar per redreçar aquesta caiguda als inferns. Som una societat fatigada, barallada, desorientada i perduda. Des de fa sis anys, la situació es degrada cada cop més i només sabem que encara no hem tocat fons.
Dels Pirineus arran de mar, la incertesa i la fragilitat són absolutes. Som terra cremada i, si no emergeix una sòlida voluntat de fixar i de reconquerir, des de l’exercici pragmàtic de la política, el nostre destí col·lectiu, aviat serem terra maleïda.
