És impossible celebrar en pau un ple a l'Ajuntament de Barcelona i suposo que la tònica general serà d'anar a pitjor. Em desespera que les picabaralles polítiques paralitzin l'acció del desorientat govern de la fAda Colau. Igual que em desespera que el Parlament es converteixi en un ring on els partits independentistes s'estomaquen de valent mentre Catalunya segueix paralitzada pel desgovern de Quim Torra. Al consistori, les relacions entre els comuns i l'oposició estan tan enverinades que ni tan sols és possible posar-se d'acord a l'hora d'aprovar les medalles d'ori vist el panorama que ens espera, no sé si seria millor per a tots que ens governessin robots.

La bronca de divendres passat va ser continua i va culminar amb la concessió de la punyetera medalla a l'Associació Catalana de Drets Civils, dels familiars dels autoexiliats i dels presos polítics presos, i a la periodista Susanna Griso, que no es caracteritza precisament per ser independentista. L'equidistància li ha sortit cara a Colau però, pel que es veu, l'aposta per satisfer tothom i no satisfer ningú continua. Si algú em preguntés què em sembla que es regalin medalles, diria que, a més de decimonònica, és la cosa més ridícula del món perquè la gent només treballem pel nostre interès. I si algú em preguntés què crec que ha fet la presentadora d'Antena 3 per merèixer-la, no sabria què respondre.

Posats a repartir medalles, jo li clavaria una al front al president del govern espanyol per haver utilitzat l'avió oficial per anar a un concert a Benicàssim. Aquesta mania que té l'equip de Pedro Sánchez de convertir-lo en un nou Barack Obama destenyit fa riure. Tanmateix, agafar l'Air Force One per anar a veure The Killers quan en tres hores et plantes a Castelló des de Madrid és una falta de respecte i una mostra de prepotència innaceptable. Després d'haver-se recorregut tota la pell de brau en cotxe recollint suports entre la militància, entenc que Pedro Sánchez prefereixi altres mitjans de transport, però no li puc perdonar aquesta poca sensibilitat pel medi ambient.

Els següents de la llista a ser condecorats són els convergents per la seva capacitat d'enredar els catalans. Cal felicitar-los per la traça a l'hora de canviar de nom cada cert temps per fer veure que són una altra cosa i no tenen res a veure amb la corrupció pujolista. És cert que pel camí roden uns quants caps, com el d'una tal Marta Pascal, però tots són peons i per això mateix fàcilment substituïbles. Els patricis de sempre continuen movent el fils fins a la pròxima pirueta per a desesperació dels republicans. I no opinaré sobre l'últim nom que l'escabellat Puigdemont s'ha tret del barret. Només diré que tot el que porti nacional de cognom em provoca urticària.

La tercera medalla és per al nou president dels populars, un pobre noi a qui li han de regalar els màsters perquè tingui algun títol. Pablo Casado no ha guanyat la batalla a SSS per mèrits propis, però és igual. S'ha fet amb les regnes d'un partit putrefacte en nom de la renovació i serà divertit veure què fa amb el cadàver. Llegeixo un resum del pensament polític de l'escolanet d'Ansar i de la generalíssima Cospedal, i penso que Franco s'ha reencarnat en aquest palentí poc viatjat. Després de recuperar-me de l'impacte inicial, penso que si Sánchez deixa d'usar l'avió presidencial per a afers privats i s'ho paga de la seva butxaca com ha fet la presidenta croata igual guanya les pròximes eleccions i tot.

La següent medalla és per al Ministeri de Defensa per haver dissenyat submarins que no floten, per haver-los fet tan grans que no caben enlloc i per haver d'ampliar les instal·lacions militars per guardar-los. La broma ens costarà un ull de la cara, però és igual. Aquí ningú assumeix responsabilitats pel malbaratament de recursos públics ni dimiteix, així que poden fer totes les barbaritats que vulguin i anar-les encadenant. Mentrestant, anem destinant més diners a Defensa i menys a les pensions, la salut i l'educació. I pel que fa als pobres, els paguem perquè callin una visita a Cartagena i els regalem un ventall amb la bandera d'Espanya per fer passar la vergonya.

I l'última medalla és per a mí. Primer, perquè mai rebré una condecoració per cap mèrit destacable. I segon, perquè me l'he guanyada a pols després de suportar estoicament tanta incompetència política i, tanmateix, pensar que encara hi ha esperança. Deu ser el flaire a vacances que m'estova el cervell.