Ningú no és imprescindible en política… i tampoc Mariano Rajoy. La contundent sentència del cas Gürtel i el reconeixement explícit que el president del govern espanyol era un dels múltiples perceptors de sobres amb diner negre que repartia l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, és nitroglicerina.
Com a primera reacció, Mariano Rajoy ha de presentar la dimissió. Aquest és el codi de conducta que regeix en les democràcies occidentals i, malgrat tot, Espanya n’és -o hauria de ser-ne- una.
Abans que s’arribi al debat i votació de la moció de censura que ha presentat el líder del PSOE, Pedro Sánchez, el president del govern hauria d’anunciar formalment la seva retirada. És la decisió més coherent, atesa la gravetat dels fets que constata la sentència i la responsabilitat directa que, com a president del PP, hi té Mariano Rajoy.
La societat espanyola està cansada i farta de la corrupció que ha empastifat i degradat les institucions democràtiques en els últims 25 anys. Ha arribat l’hora de passar pàgina d’aquesta ominosa etapa i això requereix un gest imprescindible: la dimissió de l’actual hoste de la Moncloa.
Mariano Rajoy és un mestre en l’art de la supervivència política. Ministre de José María Aznar entre els anys 1996-2004 i president del govern des del 2011, és el dirigent espanyol que, des de la mort del dictador Francisco Franco, més temps ha passat en l’exercici del poder. Tot té un principi i un final, i a Mariano Rajoy li ha arribat l’hora de plegar.
Concentrar els esforços en intentar reunir suports -especialment, del PNB- al Congrés dels Diputats per tombar la moció de censura de Pedro Sánchez resulta estèril. En cas de reeixir, l’agonia del govern i del PP fins a les eleccions municipals i autonòmiques de l’any vinent seria dramàtica i insuportable per l’economia i pel conjunt de la societat espanyola.
La trama de corrupció de la Gürtel és una herència enverinada que va rebre Mariano Rajoy del seu antecessor, José María Aznar, i que ell, formalment, ha desmuntat després que la rebentés l’exmagistrat Baltasar Garzón. Però mentre va funcionar, ell en va tenir coneixement, no ho va denunciar i se’n va aprofitar. Políticament, és home mort.
Si Mariano Rajoy dimiteix, al PP, com a primera força parlamentària, li correspon triar un nou candidat/a a la presidència del govern i mesurar si té prou suport a la Cambra. En cas negatiu, Espanya es veuria abocada a celebrar unes noves eleccions generals, ja que Ciutadans -que veu a tocar la victòria que li auguren les enquestes- mai no donarà carta blanca a la candidatura alternativa de Pedro Sánchez i evitarà el risc que el líder socialista pugui arribar a consolidar-se.
