Macià Alavedra va ser conseller de moltes coses amb Jordi Pujol. De Governació, Indústria i Energia i Economia i Hisenda, per ser exactes. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya, juntament amb Ramon Trias Fargas. Tenia gràcia que dos homes de dretes com ells fundessin un partit amb aquest nom que ben aviat es va diluir dins la Convergència Democràtica de Pujol.
Algunes de les anècdotes més divertides de la meva trajectòria periodística estan relacionades amb ell. Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, la mà dreta de Pujol els primers anys que va presidir la Generalitat, lideraven el que es coneixia com a ‘sector dels negocis’ de CDC, on també hi treia el nas el fill gran i la dona del president. Molts convergents confessaven en privat el seu rebuig a la forma d’actuar d’aquest sector però en públic tots callaven. Encara ho fan ara. L’oasi català era i és una mica això.
Alavedra era un personatge divertit. Era evident que li agradava viure i menjar bé i li costava d’entendre que hi hagués gent entestada a buscar-li les pessigolles perquè barrejava la gestió pública amb els seus interessos empresarials sense gaire rubor ni discreció. Jo era un d’aquests, amb articles que publicàvem al Diari de Barcelona en els temps que el dirigia Enric Sopena. Per això, un dia se’m va apropar als passadissos del Parlament mostrant-me la seva estranyesa pel meu comportament. Va utilitzar una expressió que en aquella època era habitual. Ara potser no tant. “Però què li passa a vostè? Que va mal follat?”, em va preguntar. Ho vaig trobar sensacional.
Però el moment més cinematogràfic es va produir al seu despatx del departament d’Economia i Finances, el mateix que es va fer famós el 20 de setembre de 2017 quan hi entraven els guàrdies civils i les secretàries tiraven documents pel celobert. Havia quedat amb un amic per parlar amb el cap de premsa del departament i mentre l'esperàvem a la recepció em vaig acostar a una fotocopiadora que hi havia allí. En vaig aixecar la tapa i hi vaig veure un document. A primer cop d’ull semblava interessant i me’l vaig amagar a la bossa que sempre duc al damunt. Va resultar que era un document intern on el govern català reconeixia com a impagats un seguit de préstecs que beneficiaven diversos mitjans de comunicació i destacats empresaris i dirigents convergents.
L’endemà sortia a la portada del Diari de Barcelona amb un text firmat per servidor. Em van arribar veus que Alavedra es volia querellar contra mi. No ho va fer.Crec que no li agradaven els tribunals i cap conflicte que no es pogués resoldre davant d’un bon àpat. Ho deu haver passat malament aquests darrers temps, acusat de cobrar comissions tèrboles en operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet. El van acabar condemnant a dos anys de presó i una multa de 3,2 milions d’euros. Feia mala cara a la banqueta dels acusats i també la darrera vegada que el vaig veure, un altre cop al Parlament, quan va comparèixer a la Comissió del cas Pujol.
Algú en va escriure fa anys una biografia. Es va deixar moltes coses per explicar. Suposo que mai no ho farà ningú.
