"Això no toca" o "ara no toca", acostumava a contestar l'expresident Jordi Pujol quan algun periodista (Antoni Bassas o Vicenç Villatoro, per exemple) li formulaven una pregunta que ell jutjava inconvenient, o simplement fora de lloc. Quan sentíem aquesta presidencial fugida d'estudi, alguns de nosaltres experimentàvem, potser amb una certa innocència, un sentiment de solidaritat amb el periodista (el que fos) que havia considerat oportuna aquella pregunta, ja que enteníem que, en una roda de premsa com Déu mana, els polítics com Pujol haurien de saber contestar, amb quelcom més que amb locucions o frases fetes, totes les preguntes que els fossin formulades. No sabíem -encara no sabíem- que algunes preguntes i respostes estaven prèviament pactades, que la fugida d'estudi podia haver estat calculada amb anterioritat.

L'escriptor anglès Oscar Wilde deia que les preguntes no són indiscretes, però sí algunes respostes. O impertinents, podríem afegir ara nosaltres. Hi ha respostes -com aquesta de l'“això no toca”- que et conviden a tocar el dos, a deixar plantat al que les pronuncia, a tocar-li el voraviu. Impertinència per impertinència.

Aquelles entrevistes de l’“això no toca” o de l'“ara no toca” haurien millorat notablement si, al costat d'aquestes frases fetes, els polítics entrevistats haguessin intentat explicar-nos perquè no tocava, què era el que els impedia parlar d'algun tema que, des d'un punt de vista periodístic, en aquell moment tenia un remarcable interès. O, com a mínim, que ens haguessin dit en quin moment tocaria el que, al seu parer, en aquell moment “no tocava”. En altre cas, aquells entrevistats s'arriscaven a que els seus entrevistadors els contestessin amb un estirabot, però aquests sempre callaven, no fos cas que algun patró dels mitjans escrits i audiovisuals catalans, llavors tan amics del poder d'un dels costats de la plaça de Sant Jaume, s'empipés amb ells i es quedessin sense entrevistes ni reportatges que portar a la boca. Els que sí que s'empipaven i molt, segons em consta, eren alguns lectors de diaris i alguns televidents, que, progressivament, han deixat de llegir o de veure aquelles converses tan retocades.

M'han explicat que un catedràtic d'una universitat catalana, quan va donar una conferència en un poble d'una altra comunitat autònoma, en ser preguntat per un tema que estava regulat per una normativa específica d'aquella comunitat, va contestar honestament que no sabia la resposta. "Pues la próxima vez venga más preparado", va etzibar-li la persona que havia formulat la pregunta.

En aquest cas sembla clar que el que va dir una frase que no tocava va ser l'espectador que formulà la pregunta, espectador que potser tenia ganes de tocar la pera al conferenciant. Una cosa és confessar la pròpia ignorància sobre un tema -confessió que sempre és preferible a una resposta improvisada o sense cap contingut-, i una altra de diferent és la d'obviar una resposta que sí se sap, però que, per raons sempre discutibles, no es considera oportú donar.

Em sembla que era l'escriptor francès André Maurois el que deia que, si volguéssim, podríem perfeccionar d'una manera significativa les nostres converses si, de tant en tant, diguéssim “no ho sé” o “ja ho veuré”. En alguns cursos de formació empresarial s'ensenya que dir, algun cop, “no ho sé” reforça el lideratge. No obstant no es tracta tant de millorar cap problemàtic lideratge com de millorar les nostres buides converses, que sovint no hi toquen.

L'“això no toca” de l'expresident Pujol no és, malauradament, un cas aïllat; durant aquest darrer any hem pogut comprovar fins a quin punt molts polítics espanyols (i també catalans), han deixat de tocar de peus a terra i han elaborat uns discursos força allunyats de la nostra realitat, deguts en part, hem de suposar, a la seva imperícia en l'ús de l'idioma, i en part, a la seva fúria contra les idees i el tarannà dels altres. Esperem que tants anys de l'“ara no toca” no hagin derivat cap a un "no tocarà mai", a una fugida permanent d'estudi.