Ja em vaig referir a la teoria dels gerros en aquest mateix espai quan l’expresident Zapatero va dir que Susana Díaz era rebutjada a Catalunya per ser “dona i andalusa“. Vaig recordar llavors i ara sembla oportú incidir-hi, la nosa que poden arribar a fer els expresidents quan opinen a la babalà, sense la pressió de la transcendència del càrrec. Ho va explicar en el seu dia i va reiterar-ho recentment l’expresident socialista, Felipe González (Gas Natural): “Som com grans gerros xinesos en apartaments petits; no es retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona destorbant”, i afegia el sevillà aquest darrer cop: “gerros a l’espera que un nen els doni un cop de colze” i els trenqui en mil bocins.
Deia llavors i reitero ara que en altres països la figura dels expresidents agafen un rol molt diferent del d’Espanya. Als Estats Units, fins a l’arribada de Trump, com a primer objectiu els expresidents es dediquen a no molestar, i després escriuen les seves memòries i fan conferències, i si el vigent president ho troba oportú, se’ls encomanen missions internacionals. Això ha estat així des de temps pretèrits. D’altra banda, els presidents nord-americans tampoc perdien fins ara el seu temps en desqualificar o desfer el que havia fet el seu predecessor i, així, les convivències eren més fàcils. El cert és que amb l’arribada del ‘vers lliure’ Trump a la presidència estatunidenca, aquest fa i desfà i ataca i això provoca legítimes defenses.
A Espanya els expresidents exerceixen el seu poder i ho fan sabent de les conseqüències. L’altre dia es van reunir González, Aznar (Endesa) i Zapatero (conseller d’Estat) i van coincidir en l’oposició al referèndum català. És difícil trobar punts d’acord entre ells i, potser encara més, entre ells i els seus respectius partits, però en el cas català el cercle es quadra amb inusual facilitat. González i Zapatero, partidaris de la líder andalusa Susana Díaz, van sortir perdedors en les passades primàries socialistes i consten les distàncies que els separen de l’actual líder socialista, Pedro Sánchez. També són públiques i notòries les diferències entre l’expresident Aznar i el president Rajoy (PP). Això no obstant, entre ells i amb els seus partits, coincideixen només en l’oposició al referèndum, una coincidència que convida a la reflexió.
Catalunya no es queda enrere en les ingerències dels expresidents. Tret de Pasqual Maragall, reclòs per malaltia, els altres influeixen amb desigual intensitat. No descobriré ara i aquí com Jordi Pujol i els afers de la seva família trastoquen dia sí i dia també el tragí de la política catalana. D’altra banda, el socialista José Montilla ja va decidir en el seu moment mantenir-se en la segona fila política com a senador espanyol i, per tant, continuant incidint. Per últim tenim el cas d’Artur Mas, que va ser apartat a desgana de la política i que continua remenant tant com pot les cireres del procés; una inquietud que va eixamplant les distàncies amb el president Carles Puigdemont.
Com els iogurts, els polítics, com tants altres professionals, haurien d’anar amb data de caducitat. Els nous, per inexperts que puguin ser o semblar, mereixen el dret a equivocar-se lliurement, sense el mestratge pontifical perpetu i esgotador dels seus ‘ex’.
