En la base argumental del moviment independentista hi ha un sofisma que cal  analitzar i aprofundir: “Acceptem que no tenim la majoria social suficient per declarar la independència, però els constitucionalistes tampoc no tenen la majoria social suficient per mantenir Catalunya unida a Espanya. Per què hem de formar part de l’Estat espanyol si al Parlament hi ha una majoria independentista (Junts x Catalunya, ERC i la CUP)?” (Bé, ara ja no, després de la negativa de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull a delegar el seu vot).

Aquesta situació d’empat tècnic entre nacionalistes catalans i catalans no nacionalistes es pot perllongar durant anys i panys sense que es decanti clarament per ningú. De fet, aquesta radiografia electoral és la mateixa que -escó amunt, escó avall- es ve reproduint, sota diferents fórmules partidistes i amb diferents processos d’osmosi interna entre els dos grans blocs, des de l’any 1980.

Estem els catalans condemnats a viure en aquest escenari de confrontació perenne, tremendament esgotador i potencialment explosiu i violent?  Som tan infantils i capsigranys per perseverar en una dinàmica caïnita que només ens mena a la paràlisi, a l’autodestrucció, a la frustració i a la melangia?

Presumim de ser una societat moderna i avançada, però políticament som un desastre. No hi ha res més revolucionari que acceptar el principi de realitat... per transformar-la. I la realitat ens diu que el futur d’aquest país fracturat per la qüestió independentista no l’hem de dirimir en un referèndum a cara o creu que, inevitablement, crearà una situació de guanyadors i perdedors, on la brasa del conflicte identitari continuarà cremant i destruint.

El problema són els immobilistes, d’un cantó i d’un altre. Els hiperventilats que no volen baixar del burro de la “independència o independència” i els que, com  a reacció, defensen l’extremisme espanyolista a ultrança, si cal amb sang i fetge. És obvi que si ens deixem arrossegar per aquests dos pols -que es retroalimenten- acabarem pel pedregar i, sobretot, perdrem un temps preciós (encara més).

Acceptant que sobiranistes i no sobiranistes estem empatats, el més intel·ligent és acostar posicions i explorar un àmbit de síntesi i d’entesa. Això porta a cercar un model que ens resulti pròxim i atractiu -oblidant les vies balcàniques o postsoviètiques, que no s’adiuen amb les nostres coordenades  geopolítiques-, com podria ser l’encaix assolit per l’Estat de Baviera en la República d’Alemanya.

Si creiem en el futur de la humanitat en pau i progrés, si creiem en el futur d’Europa, si creiem en el futur de la península Ibèrica és obvi que el sistema d’entendre’ns i organitzar-nos passa pel respecte al principi universal de ciutadania i per la integració de les diferències en clau federal.

Sempre he pensat que els problemes d’Espanya tindrien solució si adoptéssim i adaptéssim la Constitució alemanya. Al cap i a la fi, és un reflex, amb paràmetres democràtics liberals,  del model “austrohongarès” que, aparentment, tant complau els catalans irredempts, en contraposició al model borbònic-centralista. (Encara que obliden que l’odiat comte-duc d’Olivares i la pèrdua dels territoris de la Catalunya Nord daten de l’enyorada dinastia dels Àustries!).

Baviera, com Catalunya, també és una nació mil·lenària i va ser formalment independent fins al segle XIX. Aquí s’hi va covar i va ser el principal baluard del nazisme, un moviment nacionalista hiperventilat amb pulsions expansionistes i genocides. Després de la II Guerra Mundial, aquest territori –que té una llengua i una cultura diferenciades- va quedar sota el control de l’exèrcit nord-americà i va veure reconeguda la seva especificitat com Estat lliure associat en la Constitució alemanya.

Els catalans sempre hem tingut un fort vessant pragmàtic. L’actual embolic polític i institucional que patim és intrínsecament contraproduent, per tot i per tothom (excepte per l’Estat espanyol, que continua cobrant puntualment els impostos). Proposar una sortida a aquest enverinat conflicte passa  per una cessió mútua de les posicions enquistades, com succeeix en totes les negociacions dialogades.

Evolucionar la Constitució espanyola cap al model federal alemany –amb especial rellevància al Senat-Bundesrat, com a cambra de representació territorial- i l’encaix de la singularitat històrica de Catalunya amb el reconeixement específic que té Baviera. La Unió Europea, de ben segur, acompanyaria i donaria suport a una via d’aquestes característiques, que l’alliberament dels polítics presos i el retorn dels expatriats facilitaria, sens dubte.