Economista. Ha treballat a l’administració pública i ha ensenyat a la universitat. Especialitzada en medi ambient i hisenda pública, s’ha dedicat a l’estudi i a la millora del finançament autonòmic. Va ser diputada pel PSC en dues legislatures i forma part de Federalistes d’Esquerres.
Podem dir que les comunitats autònomes són federalistes en la despesa i centralitzades en els ingressos?
En aquests moments, per a totes les comunitats de règim comú, que són totes tret del País Basc i Navarra, això és així. És a dir, per als ingressos depenen gairebé absolutament del govern central, i això ha anat empitjorant. En canvi, pel que fa a la despesa, tot i que també n’han perdut molta perquè hi ha hagut un procés de recentralització molt important, són més autònomes. L’autonomia en el govern la poden exercir més en la despesa que en l’ingrés.
En conseqüència, el finançament actual s’assembla, buscant un símil, al model radial de les carreteres i els ferrocarrils, amb el centre a Madrid?
En realitat, crec que cada vegada més les comunitats autònomes són centres administratius de despesa que el govern central s’esforça per controlar. Un exemple molt clar és aquesta última decisió de Montoro, que va dir “us donarem tant, però mira, ara us haureu d’espavilar amb una mica menys i després ja ho veurem”. Això posa de manifest que els governs autonòmics no ho són tant, perquè un govern ha de disposar d’un cert marge d’autonomia en els ingressos. Simplificant molt, en aquest moment el govern central li diu a cada comunitat autònoma que té tant per gastar, una quantitat fixada. Aquestes recapten uns quants impostos, que representen un 10% o un 15%. “I la resta t’ho dono jo, de diferents maneres, amb una part de la teva participació a la renda, l’IVA, els impostos sobre la gasolina… i aquesta part l’estableixo jo. Jo dic quant et dono cada mes a compte. Després ja farem comptes i liquidarem, al cap de dos anys”. O sigui, un sistema molt orientat a la despesa (el govern central diu quant poden gastar les comunitats) i molt poc orientat als ingressos, perquè aquests els determina el govern central.
Aquest model està previst a la Constitució o més aviat és conseqüència dels esdeveniments polítics?
És gairebé absolutament conseqüència dels esdeveniments polítics. La Constitució, un avantatge i un inconvenient que té és que pràcticament no diu res del sistema de finançament. Ho van dir els Estatuts. L’Estatut d’autonomia de Catalunya, que va ser el primer que es va aprovar juntament amb el basc, especificava un règim transitori (que havia de durar cinc anys i que va acabar sent definitiu) que se supeditava a una llei orgànica, l’anomenada LOFCA, que es va aprovar el 1980 i establia un sistema, bàsicament lligat al que deia abans: “Jo et transfereixo cent i tu pots gastar cent”. Els ingressos hi jugaven un paper secundari, com ho continuen fent. Fet que és una mica paradoxal, perquè vam començar assignant una despesa a les comunitats. Després hi va haver un procés de reclamació, bàsicament des de Catalunya i des dels socialistes, que volien que els diners que arribessin a la comunitat tinguessin relació amb els impostos que s’hi paguen. Lògic. Però aquesta relació, tot i que existeix, és merament formal, quantitativa, perquè els mecanismes del sistema són tan endimoniats que fan que, en realitat, aquesta connexió desaparegui. Els impostos, que sí que es recapten (la meitat de l’IRPF, la meitat de l’IVA, més de la meitat d’hidrocarburs…) són quantitats a compte d’una xifra que està predeterminada. La solució a això, que costa d’entendre, és fer que el sistema, que, sobre el paper i en funció de les seves regles, està orientat a la despesa, s’orienti als ingressos. Que la participació de la comunitat en l’ingrés sigui real i veritable. Que no sigui a compte.
També existeixen solapaments o llacunes respecte a què, qui i com es recapta…
No. Una cosa és la figura impositiva i una altra qui recapta. En aquest moment, la comunitat autònoma recapta i gestiona l’impost de successions, el de patrimoni, el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (que tenen molt a veure amb les operacions que fan les empreses o, per exemple, l’adquisició d’un cotxe) i el que era l’impost sobre el joc. L’IRPF, l’IVA i els impostos especials (gasolina, tabac, alcohol…), malgrat que una part li corresponen a la comunitat autònoma, qui els recapta és el govern central.
Va influir en el desenvolupament d’aquest model (pervers) la política de Jordi Pujol d’establir bilateralment acords amb el govern central?
Pujol no va voler tenir mai responsabilitats significatives en la recaptació. Mai va lluitar per això. Ja li anava bé que qui recaptés fos l’administració central i poder-se queixar i poder dir “no me’n donen més; si no faig més no és per culpa meva, sinó de l’altre; si apugen els impostos, els apugen ells, no jo”. Això va influir al principi, i molt. “Jo reclamo, ploro…” Catalunya, que era la primera comunitat no aforada, va obrir bretxa i la resta van anar darrere. És molt humà manar, dir que ets tu qui fa les carreteres i cuides els malalts i que si no ho fas millor és per culpa de l’altre. Si ets govern, has d’exercir la teva responsabilitat, a les dures i a les madures.
Per què el concert econòmic basc aixeca ara tanta polseguera?
Primer, perquè els qui podien reclamar, que eren més aviat els catalans, no van voler-ho fer. Cal tenir en compte que el Partit Nacionalista Basc, que ara es pot anomenar sobiranista, es veia en els primers anys de la transició com a molt més nacionalista que Convergència i el País Basc tenia el problema d’ETA. Però, en qualsevol cas, cal dir que els bascos han sabut negociar molt bé i sempre han anat a la seva. El concert ve de molt lluny, i el problema no és aquest, sinó la quota, la quantitat que paga la comunitat autònoma a l’Estat. Al País Basc qui en realitat mana, per dirho així, són els territoris històrics, les diputacions, que són un poder molt local. El Fur establia que eren els ciutadans bascos els que establien qui prestava servei d’armes i qui recaptava els impostos, que aleshores representaven molt poc. Aquest sistema és quasi únic al món, perquè amb el temps els governs superiors han anat adquirint més importància. Per exemple, als EUA primer recaptaven els Estats i el govern federal, segurament induït per la necessitat de disposar de diners per a la guerra, va trigar molt a fer-ho. Tant és que al País Basc recaptin les diputacions, encara que sembli arcaic. El que ara es qüestiona és el càcul de la quota, que combinat amb el fet que el País Basc és ric, fa que recaptis molt i donis poc, de manera que el que et queda és molt. Si fos Extremadura, recaptaria poc, donaria poc i també se’n quedaria poc.
Iñigo Urkullu planteja la idea de generalitzar el model de la quota a tots els territoris…
Hi ha altres possibilitats, com la que està a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que és el consorci tributari. Un òrgan que seria mixt, Generalitat de Catalunya i govern central, i estaria encarregat de recaptar tots els impostos. Això seria molt més eficient que el model basc, que compta amb tres agències tributàries independents. El sistema foral té en excés el que el sistema comú té en defecte. Per establir la quota s’ha de pactar, però es fa amb molta opacitat. En el sistema comú no es pot pactar res perquè els diners els té el govern central. Caldria trobar elements de convergència entre tots dos pols, i per això hi ha bastants models on triar.
Quines passes es poden anar fent en aquesta direcció?
A curt termini, (i això cap a la Constitució), hauríem d’anar a compartir ingressos de veritat i, en un sistema federal com el que volem que sigui Espanya, cal establir una certa cohesió, un cert anivellament, perquè si cada comunitat autònoma visqués només dels seus impostos, hi hauria desigualtats i injustícies. Com s’aconsegueix? Creant un fons que es reparteix per igual. Hi hauria una discussió de si un lloc és més car o més barat… Però aquests són problemes tècnics que amb bona voluntat es poden resoldre. Àustria, Alemanya, Suïssa… Hi ha molts països que han anat solucionant aquestes coses.
Va ser el “no” de Rajoy a Mas sobre aquestes qüestions la mare de totes les batalles independentistes, com així ens han pretès fer creure?
Penso que és un pretext, perquè cap dels dos tenia cap ganes de negociar. El fet que el subgrup independentista aconseguís el control de Convergència va portar el partit en aquesta direcció, i l’any 2010 van veure la seva oportunitat. El fet que governi el PP és una part molt important del desastre. Així, hem entrat en una dinàmica de guanyar o perdre que no porta enlloc. En el sistema de finançament, molts dirigents s’han tornat més nacionalistes, de tots els colors, que Pujol a la seva època. Cal superar la dinàmica de la competència amb un pacte per una hisenda federal, que tracti les comunitats com a govern. Un govern està per exigir ingressos i per responsabilitzar-se de les despeses.
