Jaume Casanovas em va convidar a presentar un acte organitzat pel grup de Federalistes d’Esquerres de Vilanova i la Geltrú el 22 d’octubre de 2015. Vaig acceptar encantat, clar. El cartell era dels bons: Raimon Obiols, ex-primer secretari del PSC; Victòria Camps, catedràtica de Filosofia Moral i Política i vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres i Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània. Participar en aquell acte, en el qual Casanovas va fer una breu introducció i tancament de la sessió, em va permetre retrobar-me amb l’ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú.
En acabar la trobada i mentre m’acompanyava a buscar el cotxe amb què m’havia desplaçat a Vilanova vam conversar una estona distesament. Vaig descobrir que el procés independentista havia creat tensions a la seva família. Com a la de tants d’altres catalans. En aquells temps, encara hi havia molta gent que negava que aquest debat provocava tensions desagradables i mals rotllos dins les famílies i entre amistats. Em va semblar que a ell aquesta qüestió l’afectava especialment.
El debat que vaig moderar formava part d’un cicle batejat amb el nom de “Fem una proposta federalista des de l’esquerra”. Casanovas el va cloure reclamant la via federal com a millor fórmula per resoldre l’encaix de Catalunya i Espanya.
Després d’aquell dia vam coincidir en diverses trobades de Federalistes d’Esquerres. El grup de Vilanova i la Geltrú ha estat i és un dels més actius,
Unes hores després de saber la notícia de la seva mort vaig anar al centre comercial Diagonal Mar, a Barcelona. Vaig estar una estona assegut en un banc veient com desfilava tota mena de gent per davant meu. Gent senzilla de mil i un orígens diferents. Me’ls mirava i pensava en Jaume Casanovas i la nostra convicció federalista compartida. Per mi aquesta convicció vol dir que em sento proper i interessat per totes i cada una de les persones que tinc a prop. Que si es pot ajudar en alguna cosa a qualsevol d’elles que comptin amb mi. Federalisme és compartir, ajudar, tractar-se de tu a tu, acostar-nos els uns als altres en comptes de marcar fronteres i ressaltar diferències. Estic convençut que en Jaume també ho veia així.
I així ho seguirem explicant, ara tristement sense ell.
