La dictadura de l'optimisme que ens ha envaït en els últims anys, arengada per les xarxes socials i el pensament Mr. Wonderful, ha trobat en la crisi del coronavirus un terreny abonat per als seus missatges nocius. Balcons amb missatges que ens asseguren que ‘tot sortirà bé’, l'espantosa ‘Resistiré’ sonant a tot drap i a tota hora, concerts en balcons que es volen ‘solidaris’ i un inacabable etcètera. L’infantilisme amb què aquest optimisme compulsiu està afrontant aquesta situació terrible i inèdita pot, ara sí, portar-nos a una autèntica catàstrofe.

Tot sortirà malament si pensem que aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi perquè sí, com si el senyal d'alerta impliqués necessàriament la resolució del problema. Però el cas és que les situacions de caos mai han conduït a una millora de les condicions de vida ni a una forma més equitativa d'organitzar-nos com a societat. Més aviat el contrari: els estats de vulnerabilitat són aprofitats per ampliar encara més el control econòmic que s'exerceix sobre la població, per retallar llibertats i per assentar en el poder els líders de discurs més directe i simple, quan no directament autoritari.

Tot sortirà malament si, per molts dubtes que desperti l'actuació del Govern central, la dreta, el Govern de la Generalitat inclòs, continua aprofitant la situació amb motius tant electoralistes com vergonyosos. Ara sabem que el ‘Govern d'Espanya’ ja no en té prou amb robar-nos sinó que ens mata, per no parlar de les absurdes acusacions de PP i Vox, el seu germà petit i perdonavides. És a dir que ni tan sols en un moment d'emergència mundial, els nostres líders polítics han estat capaços de veure més enllà dels seus interessos partidistes i d'unir esforços pel bé comú. Pel que fa a la perspectiva mundial, el panorama no és molt més encoratjador si veiem quin grau de responsabilitat tenen els líders de països tan fonamentals com els Estats Units, la Xina, Rússia, Brasil o el Regne Unit.

Tot sortirà malament si tanta gent creu amb sorprenent facilitat les més absurdes teories de la conspiració encara que contradiguin les lleis elementals de la lògica: farmacèutiques, la Xina, Bill Gates... Només falta afegir a Darth Vader per completar aquest contuberni de forces obscures que han propagat la      Covid-19.

Tot sortirà malament perquè, quan les mesures de confinament s'han relaxat en alguns països, sembla ser que les nostres pautes de consum no solament no apunten a un consum més responsable sinó que van més enllà en les seves desbocades tendències suïcides. El primer dia en què les autoritats franceses van relaxar les mesures de confinament i van autoritzar a McDonald's a obrir el seu servei de Drive (aquests establiments on un recull aquest ‘menjar’ sense baixar del cotxe) es va saldar amb embussos de tres hores. A Espanya, les cues davant del primer Zara autoritzat a obrir també van ser cridaneres. És cert que són només dos exemples i que concerneixen a un nombre limitat de persones, però no deixa de cridar l'atenció que s'hagin posat de manifest precisament amb la major companyia de menjar escombraries del món i amb un imperi tèxtil que és el paradigma de l’explotació sense complexos de les condicions laborals al Tercer Món.

El capitalisme, amb la seva formidable capacitat de crear riquesa malauradament acompanyada per la seva no menys formidable tendència a esprémer recursos i persones, no es va a refundar a força de pensament màgic. Consumim esperança igual que consumim les sèries de Netflix: com una pujada de sucre que ens provoca eufòria en la mateixa mesura que afebleix el nostre cervell.

Aquest estat d'eufòria permanent a què ens hem vist abocats no té res a veure amb una postura serena i confiada que ens permeti fer front a les situacions límits amb aplom. No és més que un altre serrell del consumisme, una estratègia de màrqueting que en realitat ens paralitza a l'hora de prendre mesures doloroses però necessàries i que passen per un gir radical a l'hora de concebre la nostra vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Tard o d'hora ens adonarem que el món ja no és el mateix i com més tardem a assumir-ho i en prendre les mesures adequades a aquest nou entorn, pitjors seran les seves conseqüències. Pensar que tot sortirà malament no és un exercici de pessimisme, sinó rebutjar aquest optimisme infantil que ens ha abduït i que confia en solucions màgiques perquè el món torni a la suposada normalitat.