La Covid19, un 15 de març de 2020, ens va fer travessar incrèduls però amb rapidesa, la porta de casa, per tancar-la darrere nostre immediatament. Vam sortir només a per provisions, Farmàcia, Forn o Estanc. En anar coneixent els estralls de virus, segons fos el nivell de risc, hi va haver més experts en compres on-line, utilitzant com mai les xarxes i els llocs xat (zoom, skype) + emails i un ‘beneït’ whatsapp, usat per treball, oci i família.

Amb una agenda cada vegada més plena de cites virtuals, es va estar al corrent de mitjans escrits i audiovisuals, al·lucinant entre fakes que no ho semblaven, explosions d'odi i maquinacions conspiratives de terror pur. Davant d'un escenari d'hospitals en overbooking, ucis completes, manca de respiradors, milers de morts diaris, -alguns propers-, tenebroses històries de ‘triatges de guerra’ i descobriments desoladors a les residències, aquest temps de confinament hauria d'haver-nos marcat a foc, així que, hauríem de saber que, en sortir, la porta per la qual vam entrar ja no serà la mateixa. (O sí. De nosaltres dependrà).

És més, ens trobarem amb + d'una porta com a ‘aquell del Scape Room’ de diumenge, o del ‘Castell de la bruixa’, amb els nens. Aquesta habitació amb tres portes de colors vius, de les que cal escollir-ne una per poder ‘escapar’ i seguir endavant. Sortim simplement al carrer? O escollim la porta que ens permeti anar ‘més enllà’?, una ‘nova’ porta de sortida que connecti d'una vegada amb la presa de consciència per a un nou paradigma de vida; econòmic, social, familiar, laboral i de consum, en què la unió seria un dels eixos vertebradors. Ja ho va dibuixar Forges: "la gent unida no té ni idea del poder que pot arribar a tenir". Perquè no ho dubtin, a més d'ajustos de pandèmia, arribaran més conflictes, el climàtic és un, així que en aquest canvi de vida hauríem de fer alguna cosa més que fer servir mascareta i prendre distància.

La insòlita situació ens va pujar mentalment en un Dragon Khan, des del qual vam patir turbulències i vertígens, amb estats de justa indignació objectiva, conjunta i compartida. Dos escenaris es compaginaven: un d’unió i solidaritat tant des dels balcons com des de les iniciatives d'ajuda posant a disposició allò que cadascun bonament pogués aportar o fer, i un segon d’incisiva critica comuna i objectiva, no esbiaixada per paràmetres polítics de bàndol... "He de ser capaç de sancionar fins i tot amb més energia precisament a aquells en qui he confiat". No obstant això, aviat vam comprovar, una vegada més, com el sistema ens pot arribar a manipular al seu antull, en caure en la mateixa trampa que ells utilitzen des de sempre: "La teva proposta pot estar bé, però comque  ve de vosaltres la descartem".

El panorama de mútua deslleialtat que de seguida ens ofereixen els polítics, al Congrés i en declaracions, ‘ens contagia’ de les respectives posicions ideològiques, quan ‘no tocava’. L'objectivitat queda anul·lada, la pandèmia passa a un segon terme, emergeix ‘l'agressió’ i tot queda en un ‘ets dels meus, o no ets’. En plena crisi sanitària veiem manifestacions imprudents que inclouen enfrontaments violents, amb mascaretes ensangonades. Les cassolades ‘elegants’ de barris alts de Madrid, els escratxes (ves per on) a ‘Galapagar’, i similars sortides ‘compensatòries’ oposades, de grups de suport al govern i crítiques a la gestió d'Ayuso, ens ofereixen, al costat dels cotxes fúnebres, un panorama surrealista.

La facció catalana independentista, com no pot ser d’una altra manera, també es manifesta per si ens n’havíem oblidat del ‘procés’ i per descomptat només lloa la ‘magnífica i excel·len’ gestió de el govern, deixant la crítica per la facció no nacionalista. Se n'adonen? Tot aquest cúmul de despropòsits es du a terme davant l'estupefacció d'uns esgotats sanitaris que observen la situació com si fóssim extraterrestres irresponsables, ja que saben que són ells els que han de treure'ns d'un nou rebrot.

En sortir per la porta, hauríem de prendre consciència del que és objectiu, que la unió fa la força, i l'enfrontament ens trenca i debilita com a ciutadans, del respecte pels que arrisquen la seva vida per nosaltres, de la convicció de no caure més en la trampa de la manipulació, d'un sistema que és el que finalment ens ha portat aquests llots. Accepto que, pel costum, pugui ser difícil adonar-nos de com n’és de perniciós ‘seguir el flautista de torn’, però hem entrat en ‘temps de guerra’, d'una guerra que perdrem, si no estem tots en el mateix equip per anar en contra de privilegis, de desigualtats, del capital salvatge i abusos.

Hauríem de confluir, per pura evidència, que el polític és un col·lectiu que (excepte per a ell mateix) no dóna respostes frontals a les necessitats de la ciutadania, ni els uns, ni els altres. Així que donar-los camp suposa desunir-nos, perquè ells segueixin feliços amb les seves coses i en els seus torns de poder. Deixem les militàncies per a les eleccions. Votem llavors com considerem oportú, o a un partit nou, o en blanc, però no els fem el joc enfrontant-nos avui entre nosaltres, perquè, ara mateix estan encantats amb les nostres baralles ‘per ells’.