Com tants lletraferits diletants, conservo durant un temps, que pot ser tan llarg com algun article de fons, unes carpetes de diferents colors on vaig introduint alguns retalls de premsa que, per un motiu o altre (a vegades per una sola frase, o solament pel nom de l’autor), han cridat la meva atenció. El conjunt d’aquests retalls a vegades fa goig. D’entre els retalls escollits l’any 2018, penso que als lectors d’EL TRIANGLE els poden interessar especialment els tres que a continuació intento resumir, relatius, respectivament, als nous idil·lis i amors entre els joves, al moviment Me Too i al final del patriarcat, aquest darrer editat en forma d’entrevista.

Tots van ser publicats al diari parisenc Le Monde entre abril i setembre del 2018. L’autor del primer dels articles citats, Zineb Dryez, considera que la major llibertat sexual i amorosa dels joves inquieta la generació precedent, que sovint descriu els seus descendents com a turistes sexuals reacis a tot lligam amorós (o a una mena d’amor líquid, per fer servir l’expressió de Zygmunt Bauman). Malgrat tot, alguna cosa ha canviat: no hem d’oblidar que durant els anys setanta Leo Ferré cantava allò de “Quand je vois un couple, je change de trottoir” (Quan veig una parella, canvio de vorera).

El periodista, citant la sociòloga Christophe Giraud, autora del llibre L’amour realiste, distingeix tres grans tipus de contractes amorosos: la relació lleugera, irregular i recreativa; la relació seriosa, promesa d’un escenari conjugal, i la relació seriosa-lleugera, la més freqüent entre els joves, on es tracta de no prometre’s res, o gairebé res. Les parelles dormen al mateix llit però no es diuen “t’estimo” massa aviat, per evitar pressions que es consideren innecessàries.

En definitiva, elles (el treball de camp es va fer entre dones) són menys líriques, més propenses a la ironia. Malgrat tot, quan arriba un entrebanc d’amor, pateixen igualment i, sovint, d’una manera més complicada si han publicat la seva vida privada en les xarxes socials. Christophe Giraud conclou que els joves de l’any 2018 han après a construir relacions estables basades en el respecte a l’altre. Jean Pierre LeGoff és l’autor de l’article, que alguns poden considerar provocador, que fa referència al moviment Me Too.

El títol complet de l’article ja és suficientment explícit: Me Too és un moviment sentimental i victimari. Després de dir que no és practicant la delació i la invectiva contra els que se’ls oposen i titllant els homes de porcs que les persones militants del Me Too aconseguiran adeptes, conclou que la indignació legítima contra les violències de gènere i el ressò obtingut en les xarxes socials no signifiquen necessàriament que hi hagi una adhesió a les tesis d’un neofeminisme radical que afegeix confusió en un clima de sospita generalitzada. Un article destinat a la polèmica, especialment si el llegim a aquesta banda dels Pirineus, on determinades sentències judicials, unides a la crueldat de les violències exercides sobre les dones, han exasperat determinats col·lectius.

El tercer dels textos citats és una llarga entrevista feta a l’assagista Laetitia Strauch-Bonard, autora del llibre “Les hommes sont-ils obsolètes?” (Són obsolets, els homes?). En aquest llibre Strauch-Bonard sosté que s’ha obert una nova fossa entre dones i homes, tant en l’escola, com en el treball i en la vida familiar; que   l’evolució de l’economia castiga més els homes, ja que la majoria de les dones, des de l’època escolar, dominen més el llenguatge i demostren una superior empatia, i en conseqüència, les seves capacitats relacionals –en unes societats on domina el sector terciari– són superiors a les dels homes.

D’altra banda, si bé és cert que els pares passen més temps amb els seus fills, jugant i fent-los companyia, aquesta presència és molt més nombrosa en les classes mitjanes i superiors; en canvi, en les més desafavorides són més freqüents les famílies monoparentals i abunden els fills que no veuen mai els seus pares. Com a conclusió l’autora considera que si entenem per patriarcat el fet que a Occident existeix una opressió sistemàtica de les dones per part dels homes i que aquests són responsables de totes les infelicitats d’aquelles, cal dir que aquest no és el cas. Ara bé, si entenem per patriarcat el fet que el poder ha estat, fins molt recentment, en mans exclusives dels homes, ja que les dones n'eren sistemàticament excloses per la llei i la pràctica, llavors s’ha de dir que estem vivint el final del patriarcat. Δ