Si algun mèrit o virtut no se li pot negar al moviment independentista és la capacitat que han tingut i tenen alguns dels seus membres per pervertir el llenguatge. La sensació que tinc, però, és que aquesta tendència, lluny d’anar a la baixa, va a l’alça. Els dirigents independentistes exigeixen que l’única resposta possible a la sentència del procés és l’absolució. No seré pas jo qui digui quina ha de ser la sentència que ha de dictar el poder judicial, però ai las!, convocar un referèndum d’autodeterminació subvertint l’ordre constitucional i que dirigents polítics desobeeixin resolucions judicials, no mereix ser jutjat? La desobediència civil que líders com Jordi Cuixart propugnen és força perillosa. En altres paraules, les lleis que regulen una societat concreta les han redactat i aprovat els diputats d’una determinada cambra política, i aquests al seu torn han estat escollits de forma democràtica pels ciutadans. Per tant, no complir la normativa implica veure’s exposat a una sanció.

No hi ha democràcia sense lleis. Les lleis són modificables, només faltaria, però seguint els mecanismes legals i respectant els drets de les minories. Tal com va afirmar el sindicalista i exdiputat Joan Coscubiela durant els plens dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 “fins i mitjans no són coses diferents”.

L’aprovació de les lleis de desconnexió durant aquelles tristes sessions va ser el punt d’inici de l’actual deriva del govern català, que encara no ha renunciat a la via unilateral. Quan un governant com Quim Torra, en un règim democràtic com el nostre, homologable al de països europeus com Alemanya o el Regne Unit (Espanya és la cinquena democràcia plena del G-20 segons Democracy Index 2018 que elabora el diari The Economist), apel·la a la desobediència de les lleis col·loca a Catalunya en una situació de caos absolut. Amb quins criteris es poden obeir o desobeir les lleis?

En termes polítics, a més, la desobediència civil que proposen els secessionistes els col·loca en un punt no gaire llunyà de les tesis de Boris Johnson de tancar el Parlament o dels moviments populistes europeus que en els darrers anys estan irrompent amb força i, en conseqüència, afecten les relacions geopolítiques a escala mundial. A part d’això, resulta molt curiós que hi hagi líders polítics en el si del moviment independentista que parlin d’una necessària resposta de país. La contradicció en aquest cas és enorme. La resposta davant aquesta resolució judicial no serà de país.

Gosaria algú afirmar que el procés ha estat un projecte polític de país? Si aquest drama polític que dura més que la pel·lícula Ben-Hur no ha aconseguit interpel·lar a aquestes alçades més del 50% de la població, algú és capaç de pensar que el 80% o 90% de la societat catalana donarà suport a una nova maniobra política d’aquestes característiques? Els dirigents processistes tenen una gran habilitat per fer-se trampes al solitari i fer creure el que no respon a paràmetres reals. És impossible que la sentència tingui una resposta d’aquestes característiques perquè enfront del seu projecte polític hi ha mitja Catalunya que no el comparteix. Això, però, no impedeix que hi hagi molts electors no independentistes que puguin no veure amb bons ulls una hipotètica sentència dura.

Hi ha solució davant aquest sudoku tan complex a curt termini? Crec que sí, però perquè això es resolgui cal una predisposició de tots els actors polítics i socials. En primer lloc, fora bo que els líders empresonats reconeguessin que no són presos polítics i que, en conseqüència, són a la presó per les seves actuacions polítiques i no per les seves idees; que es van saltar la legalitat i que no ho tornaran a fer. Això, a més, hauria d’anar acompanyat d’un nou discurs per part dels polítics catalans que actualment estan a la Generalitat i que, com a part fonamental dels poders públics, acataran la legalitat i abandonaran de forma definitiva la via unilateral.

I en segon lloc, que hi hagi un govern progressista a Espanya que rebaixi la tensió política i no afegeixi més llenya al foc. Això, a més, permetria cercar una solució pactada i dialogada sempre i quan les dues parts estiguin disposades a cedir en algunes qüestions. Tot això, a grans trets, permetria reconduir mínimament la situació, posar fil a l’agulla per reconnectar les dues Catalunyes i que els independentistes deixessin de jugar amb el llenguatge.

És demanar gaire tot això?