Diuen que rectificar és de savis. I necessari, afegiria jo. Ho he constatat els quatre anys que porto exercint de professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els professors no som infalibles. Ni ho sabem tot. Ens equivoquem a vegades. I reconèixer aquests errors fa que els alumnes et valorin més. Sempre n’hi ha algun que interpreta que no ets de fiar però la majoria agraeixen la sinceritat i tots plegats treballem més a gust.

En política hauria de passar el mateix. Que la rectificació, el reconeixement d’una equivocació no suposés el descrèdit permanent d’un polític. I s’agrairia especialment que aquesta rectificació no respongués a una pressió popular molt gran o a l’amenaça o el xantatge d’algú amb molt de poder, siguin alguns mitjans de comunicació o el ‘pool’ de les entitats financeres i grans empreses. Quan el rei Joan Carles va reconèixer que s’havia equivocat anant a caçar elefants a Botswana quan Espanya estava passant pels pitjors moments de la crisi econòmica ho va fer perquè tothom se li va tirar al damunt. No li va quedar cap remei. Cap mèrit, doncs.

Quan el Tribunal Suprem va fer mans i mànegues per anular la sentència que havia dictat una de les seves pròpies sales i que obligava els bancs a pagar els impostos de les operacions notarials en la subscripció d’hipoteques també va rectificar. Però ho va fer en el sentit contrari al que jo defenso. Va rectificar perquè els bancs li ho van exigir. No és això, companys jutges, no és això.

A Catalunya, necessitem que els que han comès errades gruixudes els darrers anys les reconeguin. Som on som i no podem marxa enrere. Les sessions parlamentàries de setembre de 2017, on es van donar per superats l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Constitució espanyola van ser una gran espifiada. Replicar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre d’aquell any amb un repartiment de cops de porra indiscriminats, també. O proclamar la independència de Catalunya amb mig Parlament i mig país en contra. O vanagloriar-se d’haver escapçat la direcció del moviment independentista. O utilitzar TV3 i Catalunya com a elements d’agit-prop independentista.

Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir, va dir Juan Carlos de Borbó el 18 d’abril de 2012. Que els dirigents polítics que han comès errors com els que he esmentat i d’altres pronunciïn aquestes deu paraules en castellà, català o l’idioma que sigui seria molt d’agrair a les portes d’un 2019 que tot apunta que vindrà carregat de nervis, tensió i dies tristos.