A Catalunya, per art i gràcia del procés, ens estem carregant el nostre temple del rei Salomó, bastit sobre els fonaments de la saviesa, la fraternitat i l’harmonia. Miro al meu voltant i només veig crispació, intrigues i destrucció. M’és igual qui ha començat aquesta espiral esbojarrada i qui en té la culpa, si l’ou o la gallina.

No jutjo. Només constato els estralls que ha provocat en la societat i en l’economia catalanes l’aventura independentista de l’antiga Convergència pujolista des que, l’any 2012, Artur Mas va decidir trencar l’amical pacte de governabilitat que mantenia amb el PP i va anticipar dos anys la convocatòria d’eleccions al Parlament. Per què va fer-ho?

Aquí va començar tot. Els sis anys que han passat des d’aleshores han estat un permanent i vertiginós Dragon Khan que ha alterat els nervis de la població –sigui independentista o no independentista– i el dret de la gent a viure tranquil·la. A més, nou famílies estan castigades sense la presència dels seus éssers estimats, tancats a les presons.

Ja hem aconseguit trencar la convivència pacífica, entre nosaltres i amb els germans de l’altra riba de l’Ebre. Ja ens hem indignat i hem fet emprenyar persones que tenen, legítimament, altres identitats. Ja hem insultat i ens hem hagut d’escoltar paraules grolleres. Ja hem organitzat grans manifestacions tutti colori –d’un signe i de l’oposat–, ja hem fet onejar totes les banderes i ja hem desempolsat els llibres d’història per carregar-nos de greuges i de raons per justificar la rancúnia envers l’altre. Hem intentat apagar l’incendi amb benzina i ens hem socarrimat.

Crec que, després de la catarsi viscuda, hi ha una voluntat àmpliament majoritària en la societat catalana de calmar i reconduir la situació. Que passa, òbviament, per un horitzó cert de llibertat per als polítics empresonats. Però també per la normalització de l’activitat parlamentària i de la dialèctica política, en vigílies d’entrar en el cicle de les eleccions municipals de la pròxima primavera.

En aquesta voluntat pacificadora cal procedir sense més demora –tal com reclamen els sindicats i els comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio– a la renovació de tots els membres del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que tenen el mandat caducat. Per tancar ferides és imprescindible que, com marca la llei aprovada pel Parlament, aquests càrrecs siguin triats en un concurs obert i transparent i ratificats per una àmplia majoria reforçada de la Cambra.

Si aconseguim retornar la credibilitat i la ponderació als mitjans públics de la Generalitat –actualment, totalment manipulats i esbiaixats– haurem guanyat una important batalla per temperar els ànims i començar a reconstruir els ponts que s’han trencat.