Rescatat de documents històrics recents, fins i tot amb fotografies que aquí no tinc espai per reproduir, descric tot seguit, el relat que vaig llegir fa un temps, i que tenia ja oblidat, fins que una circumstància propera em va fer tornar a rellegir-la. Els fets van passar a Baviera, després de la primera guerra mundial. El paral·lelisme que aquests fets reflecteixen amb la nostra història recent a Catalunya, és esfereidor. M’ha semblat si més no  instructiu compartir aquestes inquietants similituds amb vosaltres, i que tot i que no calia, les he subratllat.

El 1923, després de perdre la 1ª guerra mundial, la democràcia alemanya és molt fràgil. La derrota del país provoca una greu crisi d’identitat nacional, generant importants anhels separatistes en una important i rica província autònoma (Baviera) que reivindica insistentment separar-se d’Alemanya, convençuda de que així tindrà més possibilitats de millorar. L’oportunitat és aprofitada per un individu gris anomenat Adolf Hitler que decideix encapçalar un grup de "patriotes" separatistes exaltats que es confabulen per donar un cop d'estat a la regió. El govern de Baviera demandava més i millor autonomia, provocant agitació contra Berlin per la recuperació d'antics furs inoperants, reivindicant una separació dràstica d'una regió que es considerava diferent i amb més potencial que lal resta de regions d’Alemanya . En aquest escenari, la premsa del partit nazi a Munic publica un dur article contra el president alemany.

El diari és il·legalitzat immediatament i Hitler aprofita la situació per acordar el cop d'estat previst. I ho fa, ni més ni menys, que amb el cap de la policia de Baviera. Es reuneixen en una cerveseria on Hitler declara el cop d'estat i obliga a rebre un suport incondicional a la seva acció.

Milers de persones proclius a la independència es reuneixen a la plaça de l'ajuntament amb la intenció d’ocupar l’edifici. Davant la multitud cridanera , dos membres del partit nazi (Julius i Heltmunt) pujats dalt d’un cotxe, arenguen la multitud. Amb el que no compten els colpistes és que el cop d’estat està destinant a fracassar, i durarà molt poc. En efecte, alguna de les autoritats colpistes, amb soldats i policies, decideixen en l'últim moment mantenir la seva lleialtat a la Constitució i opten per resistir-se a secundar l’assalt. Davant d’aquesta oposició inesperada, l’acció promoguda per Hitler corre el risc de fracassar. Així i tot, l’antic caporal de l'exèrcit alemany surt de la cerveseria i arrossega amb la seva decisió centenars de persones que munten un aldarull que repel·leix violentament la policia.

Després d'un tiroteig, els rebels són dispersats i els responsables -Hitler entre ells- són detinguts. El saldo és de de vint morts, la gran majoria d'ells colpistes. Altres instigadors com Göring i Hess) fugen a l'estranger, i no arriben a poder ser extradits

Els colpistes no són jutjats pel Tribunal Suprem d'Alemanya, ja que aconsegueixen ser-ho a la mateixa regió de Baviera per jutges favorables a la independència. Hitler declara durant el judici  justificant la seva frustrada acció: "estàvem convençuts que amb el poble donant suport, l’acció era un clam de la gent; per tant, es tractava d’un mandat popular i no podia entendre's com un cop d'estat". "Quan una multitud crida unida als carrers i es veuen banderes a les finestres, estem davant la voluntat del poble i la seva demanda és justa i s'ha d'assolir. Confesso haver-ho fet, però no em declaro culpable”, diu.

Els jutges condemnen els "colpistes" a una pena molt lleu, tenint en compte els greus resultats de mort conseqüents al frustrat cop d’estat . Hitler és condemnat a pocs anys de presó. Només 5. I a Landsberg, la presó més luxosa de Baviera, de la qual, a més a més, sortirà molt abans . A la presó rep visites diàriament i compta amb les millors atencions, disposant de temps per planificar les passes següents. Allí escriu la que serà la bíblia sagrada del nazisme: "La meva lluita". Obté la llibertat condicional un any més tard per bona conducta i segueix endavant amb els seus objectius amb molta més determinació, però amb mires molt més elevades que es dirigeixen a tota la nació. Ara el partit ja té un màrtir viu.

El 1925, el Congrés alemany, en aquest moment amb un govern socialista, decideix concedir una amnistia general a tots els presos polítics (Amnistia de Hindenburg) per reduir les tensions polítiques i millorar la seva imatge internacional, qüestionada per alguns grups als que Hitler havia transmès el seu malestar i sentiment de victimització.

Els presos queden definitivament alliberats i, conjuntament amb els encara exiliats, ho tenen clar. Amb més afany i determinació que mai -ja que saben que ara tenen molta més gent al seu costat- estan determinats a “tornar-ho a fer”, però aquesta vegada amb garanties i mires molt més elevades.

Hitler es fa amb el poder parlamentari, amb el 40% de vots. Els nazis es fan amb el poder el 1933 i després de lliurar-se de l'encara president de la nació, no perden temps, annexionant-se immediatament regions properes, per recuperar l’orgull patri, unificant el territori alemany. Una vegada canceller, la nació sencera seguirà entusiasta a Hitler, menys els jueus, és clar. El que no saben els ara ja súbdits seus és que els importa un rave. La utilització sagnant de les joventuts hitlerianes de principi a fi és una de les proves de la seva indiferència envers una població que es va equivocar tant venerant-lo. Adolf Hitler, transformat ja en un actor histriònic, posa el país als seus peus, provocant un autèntic deliri obsessiu de masses. La pitjor de les sectes ha estat creada. El guru se sent poderós i desencadena una bogeria malaltissa que els ciutadans seguiran cecs com al flautista d'Hamelí, destruint així per dècades la nació i amb ella a mig món, deixant una empremta de la pitjor ignomínia planificada i duta a terme per l'ésser humà. El que va passar amb Hitler després de Baviera ja ho sabíeu tots, però molt pocs coneixíeu el que va passar abans. Ara ja ho sabeu, la pretensió secessionista era falsa ja que al que Hitler realment aspirava era a ser l’amo d’Alemanya i “escripturar la finca”. El paral·lelisme d’aquesta primera aventura del futur Hitler dictador i genocida amb uns fets similars produïts recentment a Catalunya i encara vigents, us haurà deixat, com a mi, bocabadats. I és que el poble que no para atenció a la història, està condemnat a repetir-la.